de | en | fr | nl

Theme: Development in Nature and Society

Darwinisme i marxisme / Anton Pannekoek, ca. 2004

Font: Darwinisme en marxisme / Anton Pannekoek. – Beverwijk : Groep Radenkommunisme, 1980; traducció: Secció Catalana del Marxists’ Internet Archive , ca. 2004.

El darwinisme

Hom (1) possiblement amb prou feines podrà anomenar dos pensadors que hagen dominat l’escena intellectual de la humanitat en la segona meitat del segle XIX com Darwin (2) i Marx. Ço que ensenyaren capgirà la cosmovisió de grans masses. Des de fa mig segle els llurs noms són en boca de tothom, i les llurs teories es troben en el punt central de les lluites intellectuals que acompanyen les lluites socials actuals. La causa d’això es troba primerament en els grans continguts científics de les llurs doctrines.

En la llur rellevància científica el darwinisme i el marxisme resulten molt similars. En tots dos el concepte de desenvolupament s’ha elaborat i aplicat conseqüentment, en un en l’àmbit del món orgànic, dels éssers vius, en l’altre en l’àmbit de la societat. Ara bé, aquest concepte de desenvolupament no era nou; abans ja havia trobat partidaris i el pensador Hegel (3) n’havia fet el punt central de la seua filosofia. Per tant és necessari explicar amb precisió en què consisteixen els mèrits particulars de Darwin i Marx.

La doctrina que les plantes i els animals han evolucionat d’altres no data pas de més enllà del segle passat. Abans, la qüestió d’on provenien els milers, o centenars de milers, d’espècies d’animals i de plantes, es responia aixó: que Déu les havia creades totes, cadascuna per separat. Aquesta teoria primitiva coincidia amb l’experiència que tots els animals i plantes coneguts, segons els reports més antics, havien restat perfectament fixes. Científicament aquesta tesi es formulà en l’expressió que totes les espècies són immutables, ja que els pares transmeten les llurs característiques als fills.

Ara bé, hi havia certament algunes peculiaritats tant en plantes com en animals que gradualment conduir a una altra opinió. Es deixaven ordenar fàcilment en un sistema, com l’establert inicialment pel naturalista suec Linnaeus (4). Segons aquest, els animals es podien dividir en embrancaments, aquests en classes, les classes en ordres, els ordres en famílies i les famílies en gèneres, cadascun dels quals conté diverses espècies. Com més coincideixen dos animals en característiques, més a prop se situen tots dos en aquest sistema, i més petit és el grup al qual pertanyen plegats. Tots els animals que pertanyen a la classe dels mamífers, mostren característiques generals compartides en el pla corporal. Menys importants són les diferències existents entre els herbívors, els carnívors, els simis, ets., cadascun dels quals constitueix un ordre. Els óssos, els gossos i els gats, que són tots carnívors, coincideixen més en el pla corporal que no pas amb els cavalls o els simis. Encara més òbvia és la coincidència quan examinam espècies pertanyents a gèneres similars: el gat, el tigre i el lleó s’assemblen molt entre ells en aspectes que els diferencien de gossos i d’óssos. Si tornam ara dels mamífers a les altres classes, com les aus o els peixos, trobam ja diferències molt més grans que entre els membres d’una mateixa classe. Amb tot, en tots ells pel que fa a l’esquelet i a la posició del sistema nerviós hi ha un caràcter fonamental en el pla corporal. Aquest caràcter desapareix tan bon punt quan tornam ara dels membres d’aquesta divisió, que inclou tots els animals vertebrats, als molluscs o als pòlips.

Així tot el món animal sembla que es divideix en grups i s’hi deixa ordenar. En les formes no hi ha cap arbitrarietat, sinó ordre. Si cada espècie animal hagués estat creada totalment independent de les altres, llavors no hi hauria cap raó per aquesta troballa. Llavors no quedava clar per què no hi ha mamífers, per exemple, de sis potes, tret que hom volgués suposar que el Creador tenia en ment abans de la creació tot el sistema preordenat de Linnaeus com a model (5). Però també hi havia encara una altra explicació. Les relacions de pla corporal entre els animals podien provindre d’una relació real de parentiu. Segons aquesta posició la major o menor coincidència en característiques seria un indici de l’existència d’una relació de parentiu més o menys forta, tal com els germans s’assemblen més que parents més allunyats. Les espècies animals no s’han creat per separat, sinó que deriven d’unes altres. Formen un arbre genealògic, que comença amb animals senzills de constitució més primitiva, per ramificarse com més va més i les branques més petites representen les espècies actualment existents. Totes les espècies felines deriven d’un gat primigeni, de la mateixa manera que un gos primigeni i un ós primigeni descendeixen del primer tipus originari de carnívor. El carnívor primigeni, l’herbívor primigeni i el simi primigeni són tots en temps més remots descendents d’un mamífer primitiu, i d’ací continua més enllà.

Aquesta teoria de la descendència fou defensada en la primera meitat del segle XIX especialment per Lamarck (6) i per Geoffroy St. Hilaire (7), però no trobà suport general. Romangué una idea raonable, però no pas més. La seua precisió no la pogueren provar aquests estudiosos, de manera que romania com una hipòtesi, una suposició. Quan arribà Darwin en el 1859 amb la seua obra principal L’origen de les espècies sonà el dia en el qual com per art d’encanteri la massa d’estudiosos i intellectual tingués al davant una veritat de les ciències naturals. De llavors ençà la teoria de la descendència va inseparablement lligades amb el nom de Darwin. Com ho va fer?

En part perquè va ser qui més dades i material experimental acumulà en favor d’aquesta teoria.

Abans hom sabia que hi havia animals que no encaixaven bé en el sistema, com els mamífers ovípars, els peixos pulmonats i els animals vertebrats sense vèrtebres. La teoria de la descendència els declarava senzillament com a relíquies de les transicions situades entre els grups principals. Abans ja s’havien trobat en els estrats geològics més i més restes d’animals pretèrits que semblaven diferents als animals actuals. Una part resultaren ésser avantpassats d’animals actuals, i una altra part resultà un desenvolupament parallel, però assenyalaven com gradualment els posteriors s’havien format a partir dels més antics. D’altra banda es fonamentava la teoria cellular. Cada planta, cada animal consisteix en milions de cèllules i s’ha format per la incessant divisió i diferenciació a partir d’una cèllulaou. A la llum d’aquesta teoria, la idea que els organismes superiors deriven d’uns d’unicellulars primitius, no semblava massa estranya.

Però tots aquests nous fets no elevaven la teoria encara a una veritat sòlida. Una demostració immediata de la seua correcció hauria estat observar amb els propis ulls com una espècie animal es convertia en una altra. Però aquesta observació és descartable. Com és possible llavors de demostrar que les espècies animals es transformen realment en noves formes? Per això cal descobrir la causa primera, la força motriu d’aquesta transformació. Això és lo que va realitzar Darwin. Darwin realitzà la descoberta del mecanisme del desenvolupament animal i d’aquesta manera demostrà que sota determinades circumstàncies necessàriament una espècie animal pot desenvolupar una altra. Aquest mecanisme l’explicarem ara.

El primer fonament el forma l’essència de l’herència. El fet que els pares transmeten les llurs característiques als infants, però que alhora els infants difereixen en particularitats dels pares i entre ells. Per això els animals d’una mateixa espècie no són perfectament idèntics, sinó que es desvien en tots els sentits una mica del tipus mitjà. Sense aquesta anomenada disparitat (variabilitat) seria de tot impossible que una espècie animal es convertís en una altra. Per a la formació d’una nova espècie seria doncs necessari únicament que una certa divergència del tipus normal es fes com més va més gran, i sempre en la mateixa direcció, fins que fos prou gran com perquè cap animal ja no pogués ser comptat entre l’espècie inicial. On trobarem, però, la força que puga comportar una alteració continuada en la mateixa direcció?

Lamarck havia sostingut que això es devia al major ús i al major exercici d’òrgans, que en conseqüència es perfeccionaven com més anava més. Així com els músculs de la cama d’un home es fan forts de córrer, així el lleó aconseguí peülles poderoses i la llebre potes veloces. Així les girafes tenen colls llargs perquè, per tal d’arribar a les fulles dels arbres que mengen, havien d’elevar el cap i estirar el coll. Així el coll es feia com més va més llarg, i algun antílop de coll curt va desenvoluparse així en l’estranya girafa de coll llarg. Aquesta declaració aparegué increîble a la majoria d’opinions, i deixava de banda l’explicació del color verd de les granotes, és a dir que no arribava a aclarir com sorgia un color protector.

Darwin s’adreçà cap a la solució d’aquesta qüestió cap a un altre terreny de l’experiència. Els criadors d’animals i els sembradors de plantes són sempre en situació de generar varietats artificials a partir de certes races. Quan un jardiner vol generar d’una certa planta una varietat amb flores més grosses, fa ús d’un llit de flors del qual retira totes les plantes amb flors petites i hi deixa créixer únicament les plantes amb les flors més grosses. Quan aixòi ho repeteix cada any, les flors es fan com més va més grosses, ja que de mitjana cada gènere forneix flors de la mateixa mida que les progenitores, però com que hi ha una tria els individus presenten flors més grosses que la generació anterior. A partir d’aquest comportament, en part realitzat inconscientment, en part conscient, es generen la gran quantitat de races d’animals domèstics i de plantes cultivades, que difereixen fortament de les formes originàries que registren les varietats salvatges.

Quan hom encarrega a un criador d’animals criar a partir d’una espècie d’antílop de coll curt una de coll llarg, això ja no sembla en principi tan completament impossible. No li cal més que preservar sempre els exemplars de colls més llargs, creuarne cadascun amb tots els altres, una vegada hagen arribat a adults. Si repeteix això a cada generació successiva, el coll es pot fer més llarg i d’aquesta manera apareixerà un animal amb aspecte de girafa.

Ací el resultat s’assoleix per una consciència que deliberadament persegueix un objectiu específica i que en conseqüència selecciona els animals que crien. Una voluntat així no és, comprensiblement, disponible en la natura (8). En la natura totes les variants serien uniformades per l’encreuament, de manera que seria difícil que la distància d’un llinatge es fes més i més gran. D’on, si això no és correcte, sorgeix la força de la natural que fa una selecció?

Darwin reflexionà durant molt de temps sobre aquest enigma abans de trobarhi la solució en la lluita per l’existència. En aquesta teoria ens trobam en el moment que vivia llavors el sistema de producció, ja que la lluita de concurrència capitalista reflectia per ell clarament la lluita per l’existència en la natura. No tant d’una percepció pròpia immediata com de la lectura d’un llibre de l’economista Malthus (9) reconeixeria aquesta lluita. Malthus explica que en el món burgès domina la fam i la misèria i que molts cauen en la lluita per la competència pel que la població augmenta sempre de manera més ràpida que no la disponibilitat de mitjans de vida. Per als éssers humans no hi ha menjar i han de lluitar els uns contra els altres per la llur existència, i molts hi cauen miserablement (10). Per aquesta teoria tant la concurrència capitalista com la misèria eren declarades una llei natural inevitable. Darwin tracta en la seua bibliografia com aquesta obra el dugué a la idea de la lluita per l’existència:

“L’octubre de l’any 1838, és a dir 15 mesos després d’haver començat la meua recerca sistemàtica, se’m va acudir de relaxarme amb l’obra de Malthus Sobre la població, després d’haver explorat molt de temps els sistemes de vida d’animals i plantes, de forma que era ben preparat per a la lluita per l’existència, que s’esdevé a tot arreu, per a estimarne la justa correcció, i immediatament em cridà l’atenció que en aquestes circumstàncies les variacions útils poden ser preservades i les perjudicials eliminades. El resultat seria així l’aparició d’una nova espècie. Ací tenia, doncs, finalment, una teoria en la qual poder treballar” (11).

Per als animals és un fet que creixen més ràpidament pel nombre de naixements que no pas ho permet l’alimentació disponible. “No hi ha cap excepció a la norma segons la qual tots els éssers orgànics tendeixen naturalment a augmentar tan ràpidament que la terra seria aviat inundada per la descendència d’una sola parella si no fos destruîda”. Per això apareix una forta lluita per l’existència. Cada animal malda per romandre amb vida, s’esforça constantment per menjar i cerca d’evitar que els altres se’l mengen. La lluita amb les seves característiques particulars i les armes contra tot el món enemic, contra veloços depredadors, contra el fred, la sequera, la calor, inundacions i qualsevol altre fenomen natural que l’amenace de destrucció. Principalment lluita contra els seus congèneres, amb un sistema de vida similar, de característiques i capacitats similars, alimentació similar i requeriments similars. Naturalment, aquesta no es fa directament un contra l’altre. La llebre no combat directament amb la llebre, ni el lleó amb el lleó – si no és en la lluita per la femella – sinó que aquesta és una lluita per l’existència, una lluita de resistència, una lluita de competència. No tots poden arribar a l’edat adulta, la majoria han de morirse abans, i tan sols guanyen la cursa els qui romanen. Qui són els que guanyen aquesta cursa? Els qui millor troben aliment per les llurs característiques, per la llur constitució corporal, els qui millor escapen dels enemics, de manera que aconsegueixen unes condicions de vida més favorables. Els més aptes seran els que sobreviuran. La lluita per l’existència realitza una selecció natural.

“Com que constantment neixen més exemplars d’una espècie que no pas els que poden romandre amb vida, es renova constantment la lluita per veure quins romandran, i aquella criatura que tingui un cert avantatge damunt dels altres sobreviurà, de manera que d’aquestes peculiaritats divergents que es transmeten a les noves generacions, la natura mateixa fa una tria, i sorgeix una nova generació amb unes noves característiques. I com que les peculiaritats s’hereten, aquest individu seleccionat és la causa que el camí cap a nova forma alterada persistesca.”

Ací hom obté doncs una altra explicació per a l’aparició de la girafa. Si en una zona no creix gens d’herba, els animals s’han d’alimentar de fulles d’arbre, i tots els qui tinguen el coll massa curt com per arribarhi desapareixeran. La natura mateixa fa una tria i deixa amb vida sempre tan sols els animals amb els colls més llargs. A partir de la selecció artificial, la que fa un cultivador o un criador d’animals, Darwin denominà aquest procés “selecció natural”.

Aquest procés necessàriament fa aparèixer contínuament noves espècies animals. Com que de cada espècie naixen sempre molts exemplars, cadascuna cera sempre d’expandirse més enllà dels límits de l’àrea que li correspon. La que viu en el bosc, malda per anar a la clariana. La que viu en terra, passa a mar. La que viu en la superfície, puja als arbres per trobar condicions de vida en un nou entorn. En aquest nou entorn una predisposició al canvi es fa efectiva, de manera que ja no és com era abans i es desenvolupa. Els òrgans canvien amb el mode de vida. S’adapten a les noves condicions d’existència i a partir de l’antiga espècie sorgeix una nova forma. Si s’aporten milers de condicions de vida a la terra, amb elles apareixeran milers de formes animals adaptades, doncs així actua la inacabable anada i tornada de les espècies existents, que entren constantment en contacte amb noves condicions de vida, a les qual encara cap forma no ha ocupat.

Així, mentre d’aquesta manera la teoria de Darwin de la descendència comuna dels animals n’explicava la modificació i l’aparició a partir d’éssers més simples, explicava alhora l’eficàcia meravellosa que trobam en la natura en general. Anteriorment tot això tan sols es podia explicar per una certa providència del Creador. Ací sorgia d’una manera plenament natural per ella mateixa. La causa d’aquesta eficàcia no era res més que una adaptació a les condicions de vida (12). Cada animal, cada planta, s’adapta precisament a les circumstàncies presents, ja que tots els de complexió menys eficaç, els menys ben adaptats, són eliminats en la lluita per l’existència. La granota d’arbre verd, sorgida una vegada d’una granota bruna, ha de mantindre la coloració protectora verda, ja que cada exemplar que se n’aparte, saltaria a la vista. Per tant seria més fàcilment percebut i devorat pels depredadors o, en fer fugir els insectes, no trobaria cap aliment.

D’aquesta manera, Darwin mostrà per primera vegada com es podien desenvolupar noves espècies a partir d’antigues. Abans de la teoria de la descendència no es veia més enllà de les conseqüències improbables de molts fenòmens individuals, de manera que no hi havia una altra manera d’explicarho que atribuirho a l’acció necessària d’una certa força adaptadora. Aquesta fou una de les raons principals per les quals tan ràpidament va dominar la discussió científica i l’atenció pública.

El marxisme

Si passam ara al marxisme, trobam immediatament un gran coincidència. Així com s’esdevé amb Darwin, la rellevància científica de Marx consisteix en haver descobert quina és la força motriu, la causa, el mecanisme, del desenvolupament social. Tot i així ja no havia de demostrar que havia tingut lloc aquest desenvolupament, ja que tothom sabia que de bell antuvi constament noves formes socials substituîen les antigues. Però la causa d’aquest desenvolupament no es veia, ni tampoc la del continu progrés.

Marx extragué la seua teoria de l’experiència de l’època. La gran revolució política que havia tingut lloc a l’Europa d’aquell temps tenia una forma política clara, la Revolució Francesa, coneguda generalment com una lluita de classes (13). Tothom sabia que en el fons no havia estat res més que una lluita pel domini de la burgesa contra la noblesa i la reialesa. Després aparegueren sempre noves lluites de classe. A Anglaterra la política era dominada per la lluita de la burgesia industrial contra els terratinents, mentre que la classe treballadora ja s’alçava contra la burgesia. Què eren pròpiament aquestes classes? Per què es diferenciaven cadascuna de les altres? Marx mostrà que la diferència consistia en les diverses funcions que aquestes classes exercien en el procés de producció. No els privilegis d’estament o la possessió de diners, sinó per damunt de tot el rol que juguen en el procés social de producció decideix a quina classe pertanyen les persones. D’aquesta producció sorgeixen les classes, se’n determina l’essència, el caràcter. La producció no és més que el procés de treball social, a través del qual els éssers humans aconsegueixen condicions de vida a partir de la natura. Aquesta producció del manteniment material de la vida forma el fonament de la societat, determina la relacions polítiques, la lluita social i les formes de la vida intellectual.

Les formes d’aquest procés laboral han canviat constantment en el curs del temps. D’on provenen aquests canvis? Les formes de treball, les relacions de producció, depenen dels instruments amb els quals es treballa. Depenen de la tècnica, de les forces productives en general. Com que en l’edat mitjana es treballava amb petits instruments i ara amb grans màquines, llavors dominava generalment la petita artesania i el feudalisme i actualment el gran capitalisme. Per això llavors les classes principals eren la noblesa feudal i la petita burgesia, i ara ho són la burgesia i el proletariat.

El desenvolupament de les eines, dels mitjans auxiliars tècnics, dels quals disposen les persones, forma la causa fonamental, la força motriu de tot el desenvolupament social. Els éssers humans fan naturalment el millor que poden per millorar les eines i fer més fàcil i més rendible el treball. El mateix treball, la utilització de les eines, el porten sempre en el pensament, així com ferne noves millores. En conseqüència té lloc un procés constant, més ràpid o més lent, de progrés tècnic, que revoluciona alhora les formes socials de treball. Hi apareixen noves relacions de producció, noves institucions socials i irrompen noves classes. Cada transformació s’acompanya d’una nova lluita social, és a dir política. Com que les classes dominen sota un vell sistema de producció, es mantenen artificialment gràcies a velles institucions. Contràriament, les noves classes ascendents promouen el nou sistema de producció; mentre condueixen la lluita de classes per vèncer la classe anteriorment dominant, fan pas al nou sistema de producció i, per tant, a l’avenç sense obstacles de la tècnica.

Així la teoria de Marx ha posat al descobert la força motriu i el mecanisme del desenvolupament social. Va demostrar així que la història no és una mera successió variada de moltes formes socials diferents, sinó un desenvolupament regular, que segueix directament un camí en termes generals. També demostrà que el desenvolupament social no s’atura amb l’actual ordre de coses, perquè en el futur la tècnica es desenvoluparà amb una perfecció sempre superior.

D’aquesta manera, totes dues teories, el darwinisme i el marxisme, l’una en el món orgànic, l’altra en la societat humana, han conduît el concepte de desenvolupament a l’opinió general i l’han elevat a una ciència indiscutible. Així han fet que la doctrina del desenvolupament esdevingués el fonament de la cosmovisió dels cercles populars més amples.

El marxisme en la lluita de classes

Certament, no tot es redueix al significat científic d’aquestes teories. Indubtablement, cal una doctrina de gran valor científic perquè eventualment domine el punt de mira de les persones, però amb ella sola no n’hi ha prou. Sovint s’ha esdevingut que una teoria científica de la major importància no ha rebut atenció amb prou feines més enllà d’un petit cercle d’erudits. Aquest és el cas, per exemple, de la teoria de Newton (14) sobre la força d’atracció com a fonament de l’astronomia, de la qual depèn tot el nostre coneixement i les nostres prediccions sobre el firmament. I, amb tot, no es manifestà més que entre uns pocs adeptes entre els estudiosos anglesos i no fou fins mig segle després que, gràcies a una obra popular de Voltaire (15) fou coneguda en cercles més amples.

Això no és gens meravellós. La ciència és un mitjà auxiliar del procés de producció en el sentit més ample del terme. És en el procés una especialitat d’un grup particular d’instruîts, així com la forja és una especialitat de la forja, i el seu progrés afecta primer de res als experts científics, de la mateixa manera que una nova mena d’acer preocuparà primer tan sols als ferrers. Tan sols quan tota una classe humana pot emprarla pràcticament, quan esdevé per a cadascú una necessitat vital, penetra àmpliament. Quan veiem que una certa doctrina científica desperta el zel i la passió d’una gran massa de gent, és senyal que aquesta doctrina ha esdevingut un arma en la lluita de classes. Perquè és la lluita de classes la que més encén la ment de les persones i els omple els cors.

El més obvi ho veiem en el marxisme. Ço que la teoria econòmica anterior a Marx havia aportat a la lluita real de classes no havia estat significatiu, i tan sols un grapat d’acadèmics s’hi havien sentit atrets. No obstant, precisament com que la teoria marxista és un arma en la lluita de classes del proletariat, són al mig d’una lluita científica ferotge, per la qual cosa el nom de Marx és venerat per milions de persones que tan sols coneixen alguns trets generals de la teoria, i alhora odiat amargament per milers que en no en saben res. Que el marxisme siga estudiat amb entusiasme per una gran massa i domine la lluita espiritual del nostre temps, rau en el significat que té per a la lluita de classe proletària.

La lluita de classes del proletariat existia abans de Marx, perquè sorgeix ella mateixa de l’explotació capitalista. Els treballadors havien de donar suport necessàriament al pensament i a l’exigència d’un ordre social diferent en el qual s’elimine l’explotació. Però més enllà de reivindicacions i esperances i somnis, el socialisme no arribava. Marx fou el primer en donar al moviment obrer i al socialisme un fonament teòric. La seva teoria social mostrava que la societat es trobava en un desenvolupament continu, del qual el capitalisme és tan sols una forma temporal. I la seva recerca sobre les tendències del desenvolupament del capitalisme evidenciava que el capitalisme per necessitat, per les conseqüències d’una perfecció continuada de la tècnica, s’havia de desenvolupar en socialisme. El nou mode de producció tan sols el pot conquerir la classe treballadora en una lluita amb la burgesia resistent, que té interès en el manteniment del vell mode de producció. El socialisme serà l’objectiu i per això el fruit de la lluita de classe dels treballadors (16).

Això fa que la lluita dels treballadors assumesca un nou aspecte. El marxisme esdevingué un arma en les mans del proletariat. Donava una vaga esperança d’una fita clara que oferia als combatents una comprensió clara del desenvolupament social i que creava el fonament d’una tàctica justa. De la mà del marxisme els treballadors concloîen la caducitat del capitalista i la necessitat i certesa de la llur victòria. Simultàniament el marxisme es desfeia de les velles idees utòpiques, que feien dependre el socialisme de la comprensió i de la bona voluntat de totes les persones sensates, que el considerarien com un requisit del dret i de la moralitat, o de l’opinió que consistiria en la introducció d’una societat perfecta i sense defectes. Dret i canvis morals depenen del mode de producció i cada classe en té opinions pròpies. Tan sols la classe que té interès en el socialisme el pot aconseguir. Tampoc no és un ordre mundial perfecte, sinó tan sols en la successió de modes de producció un pas superior cap a la producció social.

Com que la creixent classe treballadora necessita la teoria social de Marx per a la seua lluita, de manera que aquesta teoria fa com més va més part del bé comú de les masses populars, més hi domina el pensament, el sentiment, la cosmovisió general. Com que és la teoria de la revolució social en la qual ens trobam, és per això que és en el punt central d’una gran lluita intellectual que acompanya la revolució econòmica.

El darwinisme en la lluita de classes

Que el marxisme deu significat i prestigi tan sols al seu paper en la lluita de classe del proletariat, és generalment reconegut. Amb el darwinisme se sosté una visió general diferent, ja que hom el considera simplement com una nova veritat científica que tan sols té en contra prejudicis religiosos i estupidesa. Amb tot, no és difícil veure que s’expressà de manera similar al marxisme. Tampoc el darwinisme no era una teoria acadèmica abstracta que s’hagués produît gradualment, i que després s’hagués fonamentat objectivament, entre els homes de ciències i discutit sense passió. No, immediatament després de la seua aparició fou propagada apassionadament i combatuda apassionadament. També el nom de Darwin fou tan venerat ací com profundament menyspreat per molts que no sabien de la seua teoria més que sostenia que els éssers humans eren descendents dels simis, i que certament no eren components per pronunciarse amb fonament científic sobre la seua justesa. També el darwinisme jugà un paper en la lluita de classes i no s’hauria difós amb una extensió tan ràpida si no hagués estat per la passió amb la qual era acollit i combatut.

El darwinisme era un arma de la burgesia en la lluita contra les classes feudals, contra noblesa, clergat i principat. Aquesta era una lluita totalment diferent a la del proletariat. La burgesia no era una classe explotada que lluita per abolir l’explotació, sinó que anava en contra del domini de les forces velles que s’interposava en el camí de governarse ella mateixa. Fonamenta les seues aspiracions en la consciència que és la classe dominant de la societat, la dirigent de la producció. Què podien fer la vella classe, esdevinguda paràsita superada i inútil, situada en contra? Recolzaven senzillament en la tradició, dictada des d’antic pel dret diví. Amb l’educació religiosa els clergues mantenien les grans masses populars mudes en la dependència i aquesta educació topava contra les aspiracions de la burgesia.

Per això la burgesia en el seu propi interès era obligada a minar la santedat d’aquesta tradició i la veritat de la religió. La ciència natural esdevingué la seua arma. La ciència era oposada a la creença, les lleis naturals tot just descobertes a la revelació. Quan a través dels resultats de la recerca natural es demostrà que els ensenyaments dels clergues eren plens d’error i mentida, l’autoritat divina d’aquest clergat fou enviada a la lluna i la santedat del dret transmès tradicionalment de les classes feudals destruîda. Amb això, naturalment, aquestes classes no havien estat encara superades. El poder material tan sols pot ésser enderrocat per poder material, però també les armes espirituals esdevenen recursos materials. Per això la burgesia ascendent atorgava una gran importància a la ciència natural.

Ací arribava el darwinisme just a temps. Perquè molt més que qualsevol altre resultat científic aquest ensenyament es contradeia amb els textos bíblics: l’ascendència animal de l’home destrueix el fonament del dogma cristià. Per tant el darwinisme fou immediatament acceptat per la burgesia.

No a Anglaterra. Per això podem veure com d’important és el rol que juga l’expansió en la lluita de classes. A Anglaterra no hi havia cap classe que fos interessada en utilitzarlo com a arma en la lluita de classes. A Anglaterra la burgesia ja dominava des de feia un parell de segles, tan bon punt havia arribat amb la monarquia a un compromís i mostrava a l’església una reverència tradicional. Ja no tenien com a massa cap interès en les doctrines sobre la religió o en anorrearles. Per tant, la nova teoria, encara molt llegida a Anglaterra, no va conduir ningú a l’avalot. Roman una teoria d’estudiosos, sense gran rellevància pràctica. Darwin mateix la veia d’aquesta manera i deliberadament evità que la teoria ofengués persones de convicció religiosa. Tan sols de manera vacillant passà a ferho, després que uns altres haguessen fet un pas tan llarg. En una lletra a Haeckel (17) deplora haverho fet, i que no esperava que la seua teoria rebés més indiferència que prejudici, si bé tampoc que experimentàs un reconeixement tan general.

Però a Alemanya, Haeckel podia contestarli, era completament diferent, ja que fou rebut amb entusiasme. A Alemanya, la burgesia va fer de la teoria de Darwin, tot just que va aparèixer, una nova lluita contra l’absolutisme i els junkers. Al capdavant de la burgesia liberal hi havia intellectuals que, encara més fortament que la mateixa burgesia, eren oprimits pels estaments reaccionaris i que menaren una lluita intellectual més espectacular que no pas fou la lluita política menada per la burgesia. Ernst Haeckel, un naturalista de vocació, però més encara un valent naturalista combatiu, esbossà en la seua obra Història natural les conseqüències que suposava el darwinisme respecte de la religió. Així la doctrina de Darwin trobà a Alemanya aviat una recepció entusiasta, alhora que una resistència esquerpa de l’altra banda en contra. I la mateixa lluita es troba també en altres paîsos del continent. Arreu la burgesia liberal progressista havia de lluitar contra els poders reaccionaris, tant dels qui tenien el domini a les mans, com de les classes petit-burgeses religioses, als qui intentaven de vèncer. Sota aquestes condicions també la lluita científica es realitzà amb la duresa d’una lluita de classes. Els escrits que apareixien a favor i en contra del darwinisme, malgrat els noms científics dels autors prenien el caràcter de polèmiques socials. Amb el barem de la ciència, molts dels escrits populars de Haeckel resulten molt superficials, i sovint els arguments i objeccions dels seus oponents demostren una estupidesa increîble, que tan sols té comparació en la polèmica contra el marxisme.

Aquesta estreta relació entre el darwinisme i la lluita de classes de la burgesia també els vincula en l’etapa ulterior. Aquesta lluita de classes, com se sap, no es va lliurar fins a la fi, sinó que aviat encallà. A Alemanya se’n penedeixen abans i després dels 70 cercles cada vegada més amples de la burgesia, adherits a l’aristocràcia. Els intellectuals prengueren el mateix camí gradualment i esdevingueren servidors obedients de l’estat. Entre els instruîts creixia el sentiment reaccionari. Els mateixos professors que constituîen l’orgull intellectual dels Hohenzollern (18), s’esplaiaven en els llurs discursos sobre els límits del coneixement natural i l’enigma insoluble davant del qual fracassava la visió científica del món, testimoni de com d’estreta era la relació entre la reacció en la política i en la intellectualitat.

Aquest desenvolupament tingué lloc en major o menor grau en tots els paîsos. A tot arreu començà el proletariat socialista a prendre, a tot arreu el creixent moviment obrer amenaçava l’ordre dominant, i per tant les tendències reaccionàries en la burgesia tendien més i més a sobreposarse. Ja no tenia cap interès en la lluita contra la religió; la pugna cada vegada més vehement entre la progressia i la direcció reaccionària feia més crues les disputes dins dels cercles de la classe dominant, una contesa de partits que es rebutjaven amb fortes paraules en tots els temps, però que en realitat coincidien força. L’interès per la ciència com a arma revolucionària desapareixa en la lluita de classes, mentre que la direcció reaccionària-cristiana, que volia preservar del poble la religió, es presentava com més anava més poderosa i brutal. Amb la necessitat de la ciència canviava també el valor de la ciència. Anteriorment la burgesia educada construîa a partir de la ciència una cosmovisió materialista i antireligiosa, en la qual resolia tots els misteris del món. Ara el misticisme prenia més i més. Ço que la ciència feia poc havia deixat explicat, semblava ara inexplicat i inexplicable, i encara més implicava això les qüestions vitals més importants. Un ànim escèptic, crític, dubtós contra la ciència abans acceptada era més i més prevalent (19).

També ho traspuà l’attitud davant del darwinisme. Què explicà la doctrina de Darwin pròpiament? Els misteris essencials ho deixen tot irresolt! D’on sorgí la natura meravellosa de l’herència, d’on la capacitat dels éssers vius de modificarse efectivament? Ací rau l’autèntic i misteriós enigma de la vida, en el qual hom no pot penetrar amb principis mecànics. I quin aspecte de tot el darwinisme no va romandre examinat sota la darrera crítica?

Naturalment, la ciència de Darwin ençà no ha romàs aturat, sinó que ha imprès a la seua teoria un ritme encara més ràpid. La solució d’una qüestió presenta sempre unes noves qüestions que eren amagades per la primera i ara passen al davant. Les lleis de l’herència, que Darwin hauria pogut prendre senzillament com a fonament, s’investigaren sempre millor. Damunt dels diferents factors del desenvolupament i de la lluita per l’existència s’hi debaté vigorosament. Mentre alguns assenyalaven que els canvis eren la conseqüència de l’exercici i de l’adaptació durant la vida (d’ací el principi de Lamarck) l’heretabilitat d’aquestes alternacions era fermament negada per altres experts, com Weissmann (20). Mentre que Darwin sostingué sempre que les alteracions tenien lloc lentament per processos graduals, De Vries trobà (21) exemple de canvis sobtats que donaven lloc a noves espècies. Mentre que en el fons aquestes aportacions feien la teoria de la descendència més ferma i fonamentada, les innovacions continuades en les parts constituents feien la impressió que les noves investigacions no respectaven el darwinisme originari. Davant d’això la reacció creixent se sentia com si hagués tret la palla més curta. Qualsevol progrés que llençava nova llum sobre la qüestió era pregonada com ’una bancarrota del darwinisme’ i explotada en un sentit reaccionari. Parallelament, la valoració social de la ciència retrocedia. Estudiosos reaccionaris apareixen per explicar el sentit secret dels fenòmens de la vida a través de principis espirituals per tal de sostindre que els éssers vius no serien res sense una ’impulsivitat’ interior. Que haja de remarcar allò de sobrenatural i inexplicable, que el darwinisme havia resolt, reintroduint una llacuna, era una conseqüència de la creixent reacció de la classe que havia estat inicialment l’abanderada del darwinisme (22).

El darwinisme contra el socialisme

El darwinisme ha prestat serveis destacats a la burgesia en la seua lluita contra els vells poders. Per tant, és inevitable que també l’utilitze contra el nou enemic, contra el proletariat. No és que el proletariat fos enemic del darwinisme. Al contrari, justament els portantveus del proletariat, els socialistes Marx i Engels en primer pla, saludaren la teoria de Darwin amb l’interès més viu, i els treballadors socialistes estudiaren el darwinisme amb la major diligència, ja que és un suport de la llur pròpia doctrina. No en el sentit, com creuen opositors superficials, per voler fer del darwinisme fonament del socialisme. Reivindicacions socials tan sols poden fonamentarse en arguments socials. Sinó en el sentit que Darwin demostrà que en el món orgànic d’aparença constant té lloc un desenvolupament, que complementa i referma la teoria de Marx del desenvolupament social.

No obstant és cosa natural que la burgesia aplicàs el darwinisme contra el proletariat. El combat en dos fronts és conegut per les classes reaccionàries. Quan la burgesia rep un atac contra la seua autoritat, per tal de romandre en el seu lloc, respon assenyalant tot seguit que, si cau, serà anorreada tota autoritat. Assenyalen al proletariat, que es disposa a marxar sota l’estela de la burgesia, i que espera succeir la classe burgesa en l’acció revolucionària. Naturalment, responen els representants de la burgesia: no hi ha cap necessitat, ja que la ciència és l’única autoritat sostenible i precisament en resolza en la nostra lluita contra els enemics de tot ordre.

En un congrés de ciències naturals de l’any 1877 el polític i científic reaccionari Virchow (23) combaté el darwinisme amb l’argument que obria la porta al socialisme. “Anau amb compte amb aquesta teoria”, cridava als darwinistes, “ja que coincideix amb les teories que han dut tant d’horror a un país veí”. Aquesta allusió a la Comuna de París era formulada justament en el moment que començava a desplegarse la llei socialista. Però què dir de la ciència d’un professor que combat el darwinisme amb l’argument: això no pot ésser cert, ja que és molt perillós! Aquest retret d’aliança amb els vermells subalterns, Haeckel no el podia deixar passar. Sostingué a continuació, i després en diverses ocasions de manera similar, que el darwinisme justament demostrava la insostenibilitat de les reivindicacions socialistes, i que el darwinisme i el socialisme “contrasten com l’aigua i el foc”!

Els arguments no han d’anar gaire lluny. Precisament hom pot fer mà de la mateixa teoria de Darwin. La lluita per l’existència de Darwin troba un model en la concurrència capitalista. Així inversament la concurrència capitalista era comparada amb la lluita per l’existència dels animals i elevada així a la categoria de llei natural.

Tenim el raonament de Haeckel, que retrobam en les conferències de la majoria d’autors, de manera que al socialisme se’l pot combatre mitjançant el darwinisme.

El socialisme, ens diu, és una teoria que suposa la igualtat natural dels éssers humans i malda per la llur igualtat social: igualtat de drets, igualtat de deures, igualtat de propietats, igualtat de necessitats. Però el darwinisme dóna justament l’explicació científica de la disparitat. La teoria de la descendència mostra que el desenvolupament dels animals té lloc en la direcció d’una diferenciació sempre més gran de la divisió del treball entre els òrgans particulars. Com més desenvolupada siga, més perfecte serà l’animal, i més gran es faria aquesta disparitat interior. També en la societat veiem aquesta divisió del treball entre professions, classes, etc., i com més desenvolupada siga, més s’ha ampliat aquesta divisió del treball segons les discrepàncies corresponents en habilitat, esforç, possessió i paga. Per tant, aquesta teoria de la descendència apareix “com l’antídot més recomanable contra la ximpleria illimitada de la igualtat socialista.”

Encara més s’aplica això a a la teoria de la selecció especial de Darwin. El socialisme vol la competència, la concurrència per elevar l’existència. Però el darwinisme ensenya que aquesta lluita és natural i inevitable i no és res més que la forma humana d’una llei natural, que val per a tot el món orgànic. I no és tan sols natural, sinó també útil i beneficiosa. La lluita crea una perfecció sempre superior i aquesta perfecció consisteix en l’eliminació constant dels noaptes. Tan sols la minoria selecta d’habilitat privilegiada és en estat de resistir la concurrència, mentre que la gran majoria necessàriament ha de caure en la misèria. Tots són cridats, però pocs escollits. La lluita per l’existència és així una victòria dels millors contra els pitjors i els inadequats, que cauen. Hom pot lamentarho, com, per exemple, també pot lamentar que tots els éssers humans hagen de morir, però hom no pot ni negar ni alterar aquest fet.

Ací hem de remarcar com una petita modificació de gairebé els mateixos mots assenyala el propòsit de defensar el capitalisme. Darwin parlava dels éssers vius com més adaptats en la mesura que s’adaptaven millor a les circumstàncies. Però alhora en la lluita d’altres quant a la millor organització, hom passà amb lleugeresa amb la idea dels més hàbils i finalment a la de ’millors’ – expressió emprada per per primera vegada per Spencer (24). Així fou com els vencedors en la lluita social, els grans capitalistes, eren proclamats els millors éssers humans.

Haeckel roman sempre en general amb aquesta perspectiva. En el 1892 va quedar satisfet: “El darwinisme – la teoria de la selecció – que apareix a la llum d’una crítica superficial com un perjudici aristocràtic: el fonament de la recompensa dels millors! La divisió del treball, en la qual recolza principalment el desenvolupament continu del món orgànic, efectua necessàriament una diversificació sempre major de caràcters, una desigualtat sempre creixent d’individus, de la llur acció, del llur desenvolupament, de la llur posició. Com més s’eleva la cultura humana, més gran han d’ésser les distincions esglaonades de les classes treballadores, que treballen amb una maquinària més complexa. El comunisme i la igualtat de condicions i d’obligacions per a la qual s’esforça el socialisme suposaria exactament el mateix que una recaiguda en la barbàrie, en l’estadi primitiu i bestial dels pobles salvatges i rudimentaris”.

El filòsof anglès Hebert Spencer féu de la teoria científica de Darwin una teoria de l’individualisme burgès, construîda a partir de la lluita per l’existència i que més tard connectaria estretament amb el darwinisme. En el món animal són extirpats continuadament vells, malalts i febles, mentre de tots romanen sans i vigorosos. Així, la lluita per l’existència és un procés de purificació, que d’aquesta manera evita d’empitjorar. Això és un efecte beneficiós de la lluita, en la qual cadascú fa un esforç del qual resulta més o menys reeixit, cosa que garanteix la màxima perfecció a través d’un règim de càstig. Si no fos per aquesta lluita, sense cada combat, sense esforç per garantirse la vida, el curs seguiria necessàriament un sentit regressiu. Si l’afeblit, si l’imperfecte, si el malaltís, fossin protegits artificialment i mantinguts en vida, després d’una degeneració gradual, se’n seguiria un deteriorament de la raça com a conseqüència inevitable. La compassió, que dins de límits raonables és beneficiosa, falla llavors en l’objectiu: per comptes d’alleugerir el patiment, augmenta el patiment total per a la descendència. El bon efecte de la lluita sense compassió per l’existència el mostren els animals salvatges. Irradien tots salut i força, ja que tots passen per una dura escola de milers de perills i dificultats per tal d’aprovar, en la qual tots els errors, fins i tot el menor, és castigat. Si els humans i animals domèstics són de manera tan general malalts i febles, és perquè el malalt i el feble, per consideracions humanitàries, és mantingut artificialment. El socialisme, que vol abolir l’actual lluita per l’existència en el món humà, conduiria necessàriament a una constant degeneració física i psíquica irreversible de la humanitat.

Aquestes són les principals idees de la lectura del darwinisme com a arma per a la defensa de l’ordre burgès. Tan forts com semblen aquests arguments a primera vista, als portaveus socialistes no els resultà difícil de demostrarne la insostenibilitat (25). Com que la majoria són vells arguments presentats pel capitalisme contra el socialisme, tan sols que amb expressions darwinistes de creació recent, testimonien la mateixa ignorància tant del socialisme com del capitalisme.

Si hom compara la societat amb un cos animal, veu com els éssers humans no es troben de manera aîllada dels altres homes, de la mateixa manera que no ho fan les cèllules i òrgans del cos, que actuen conjuntament, encara que es diferencien en el grau de les llurs característiques. La divisió del treball en la societat no pot anar tan lluny com anullar totes les capacitats d’una persona en benefici d’una de sola. Altrament, qui sàpiga quelcom del socialisme, sap que la divisió efectiva del treball no desapareix amb el socialisme, sinó que la possible d’una manera justa. No són les disparitats entre les persones treballadores, entre les capacitats i els talents de cadascú, sinó precisament la diferenciació entre treballadors i explotadors.

Per als animals és sens dubte cert que la lluita per l’existència condueix al triomf dels animals més perfectes físiques, més forts i més saludables. Però això no val per a la concurrència capitalista. Ací el triomf no depèn de la perfecció personal del lluitador. Pot jugar potser un paper el tant en el món petit burgès, en els negocis i en la iniciativa, però el desenvolupament ulterior de la societat depèn en una mesura creixent de la possessió de capital. El capital més gran venç el més petit, fins i tot quan el més petit es troba en mans més hàbils. No són les característiques personal, sinó la possessió de diners, la riquesa la que decideix quant al succés en la lluita per l’existència. Els propietaris del capital més petit no compten com a persones, sinó únicament com a capitalistes. No són bandejats de la vida, sinó de la burgesia. La lluita capitalista de concurrència és així quelcom diferent, tant en supòsits com en resultats, que la lluita per l’existència en el món animal.

Les persones que cauen com a persones són dutes cap a una altra classe, que no participen en absolut en la lluita de concurrència. Els treballadors no entren en competència amb els capitalistes sinó que els venen la força de treball. Han d’arribar a una absència de possessió per tindre l’oportunitat de demostrar habilitats personals excellents davant dels capitalistes. No són pobres i miserables per haver demostrat una “idoneîtat” inferior en la lluita de concurrència, sinó perquè la llur força de treball es paga a la baixa. Per tant els llurs infants poden ésser per natura forts i sans, per bé que es moren en gran proporció, mentre que els infants dels rics, malgrat que siguen de constitució més desfavorable, són curosament alimentats i protegits. La feblesa que ací realitza la destrucció no és una predisposició natural hereditària sinó una circumstància externa. A través de l’explotació, de l’opressió, de la desocupació, de les crisis, de les condicions roînes d’habitació el capitalisme crea artificialment les condicions desfavorables, de manera que un gran nombre dels espècimens de major força vital, sovint els més forts, cauen.

Així per als socialdemòcrates és possible demostrar la insostenibilitat de l’aplicació del darwinisme en la societat. Però no tan sols els socialdemòcrates es van alçar contra el discurs dels darwinistes-burgesos. Com que aquest discurs no era més que una defensa de la societat burgesa, era la defensa del maltractament de totes les capes llençades escales avall, de tots els febles. Força és dret, que és contingut d’aquesta doctrina, el succés mostra la perfecció. No s’adreçava tan sols contra el socialisme, sinó també contra tota reforma social i tota filantropia, que intenten alleugerir la pobresa més extrema i les deficiències més evidents del nostre ordre social. Ja que els reformadors socials i els filàntrops, burgesos d’inspiració ètica, topen contra aquesta doctrina. Tenien bones raons per toparhi, ja que aquesta doctrina és en el fons molt perillosa per a la societat burgesa. Ho és quan el proletariat comença a posarse dempeus i invoca el seu dret amb un poder creixent. Per tant, no volgueren saber res de la lluita poder i, en intentar reconciliar el proletariat amb un capitalisme millorat, combateren la doctrina dels burgesos-darwinistes.

Apliquen naturalment tot l’èmfasi en el cantó ètic de la qüestió, mentre que per als socialistes ètics, el socialisme es presenta com el fonament de l’ètica. Són les característiques que garanteixen la victòria en la lluita capitalista de concurrècia, també les característiques que hom hauria d’enfortir en la consecució del progrés? No, just al contrari! Astúcia, manca d’escrúpols, frau, en això consisteix el “talent empresarial” que permet en el món empresarial de prevaldre per comptes de fallir. En la ferotge lliura de concurrència val tot allò que no ens duga més enllà de les portes de la presó, i el codi penal és l’única mesura d’allò que és permissible. La lluita capitalista per l’existència no comporta la victòria damunt del proîsme en un sentit moral, de manera que tampoc no a una millora moral, sinó més aviat a un empitjorament de la humanitat. Però justament per això els éssers humans participen en aquesta lluita. La lluita per l’existència no pot en la societat humana de deslliurarse de la llei implacable que domina en el món animal. L’ésser humà no és cap animal. Com a éssers lliures, racionals, se suggereix una superació d’aquesta acció desenfrenada de la llei natural cap a un objectiu superior. Es pot suavitzar la lluita i establir un ordre mundial racional i moral per comptes de l’animalitat.

Que aquest darrer concepte remarca a una renúncia a la llei natural és quelcom sens dubte. La idea que una llei no es pot aplicar perquè contradiu el nostre sentiment moral, és enfrontarse a una veritable llei natural. Hom no ha de fer més que examinar si s’apliquen les diferents condicions i en quina mesura. I en aquest sentit s’ha demostrat suficientment que condueix a conclusions errònies i incorrectes aplicar sense crítica els principis bàsics del darwinisme en el món humà.

Principi natural i doctrina social

Ara bé, aquest resultat no és accidental. Darwinisme i marxisme són dues teories diferents, una relacionada amb el món animal i l’altra amb la societat. Es completen mútuament en el sentit que el món animal es desenvolupa segons les regles del darwinisme en l’home, i és dels éssers humans, des de l’instant que s’eleven per damunt del món animal, que el marxisme informa quant a la llei de desenvolupament ulterior. Quan hom vol transferir lleis d’un àmbit a l’altre, això condueix necessàriament a conclusions falses.

Aquest és especialment el cas quan es vol derivar d’un principi natural quina és la forma social natural, la que més coincideix amb la natura. Aquest era justament l’objectiu dels burgesos-darwinistes, que dedueixen del darwinisme aplicable al món animal que l’ordre social capitalista hi coincideix i, per tant, és i sempre romandrà l’ordre natural. Inversament, hi ha també socialistes que han provat de manera similar de demostrar que el socialisme és l’ordre natural. Sota el capitalisme, raonen, la lluita per l’existència, la lluita de concurrència, no és vàlida quan els éssers humans no reben les mateixes armes, sinó que són armats artificialment. La superioritat natural dels individus més sans, dels més forts, dels més bells, dels més intelligents o moralment millors no preval ja que, per comptes d’això, domina en el resultat de la lluita el naixement, la posició i principalment la possessió de diners. El socialisme sostindria que aquesta desigualtat és antinatural. Fer que les condicions siguin favorables per a tots conduiria a una veritable lluita per l’existència, en la qual l’excellència personal prevaldria per damunt de tots els altres factors. Segons els principis darwinistes l’ordre de producció socialista s’assumiria veritablement com el més natural i lògic.

Com a contraposició crítica a les opinions dels burgesos-darwinistes aquest raonament no és dolent, però és tan deficient com l’anterior. Totes dues afirmacions contraposades resulten similarment falses ja que totes dues deriven del punt de mira fa temps superat segons el qual hi hauria un cert ordre social natural o lògic.

El marxisme ens ha ensenyat que quelcolm com un ordre social natural ni existeix ni pot existir. Altrament dit: que qualsevol ordre social és natural. Perquè qualsevol ordre social és necessària un ordre natural sota les condicions existents en les quals es fonamenta. No existeix un ordre social determinat que es corresponga a l’aplicació natural, sinó que els més diversos ordres socials se succeeixen a través del desenvolupament de les forces productives i cadascú és tan natural en el seu període com el següent en el posterior. El capitalisme no és l’únic ordre natural, com creu la burgesia, ni tampoc un dels altres, l’ordre mundial socialista, és l’únic natural, com ens voldrien demostrar certs socialistes. El capitalisme era natural sota les condicions del segle XIX, com el feudalisme ho era sota les de l’edat mitjana i el socialisme ho serà en l’etapa de desenvolupament ulterior de les forces productives. L’intent d’adaptar l’ordre social a una única sortida natural té tan poca raó de existir com si hom volgués transformar un dels altres animals en un de més perfecte. El darwinisme ens ensenya que cada animal, segons la seva espècie, d’acord amb les seues peculiars condicions de vida, és perfectament constituît, és a dir que hi és ben adaptat, i igualment ens ensenya el marxisme que cada ordre social s’adapta a les seues condicions i que és bo i adequat en aquest sentit.

Aquesta és la causa principal per la qual l’intent dels burgesos-darwinistes de defensar el capitalisme en fallida han de fracassar necessàriament. Arguments de ciències naturals condueixen en qüestions socials a conclusions sovint errònies, perquè la natura roman idèntica en tot el curs dels història de la humanitat, mentre que les formes de la societat canvien mentrestant ràpidament i constant. Ço que posa la societat en moviment i juga un paper en el desenvolupament social, tan sols pot revelarse a partir de l’estudi d’aquesta societat. Marxisme i socialisme han de romandre així en el seu propi terreny. Cadascú se sosté pels propis peus i no tenen res a veure un amb l’altre.

Ara, però, una qüestió ben important. Podem conformarnos amb el resultat segons el qual la societat correspon únicament al marxisme i el món orgànic al darwinisme, sense que l’un puga entrar en el terreny de l’altre? A la pràctica és molt fàcil disposar d’un principi per al món humà i d’un altre per al món animal. Però cal tindre present que l’ésser humà també és un animal. L’home ha evolucionar a partir de l’animal i les lleis que són vàlides per al món animal no poden perdre validesa tan ràpidament damunt seu. Tot i que l’ésser humà és un animal força particular. Però llavors també cal una llei especial que diferencia l’ésser humà de l’animal, de manera que per què els principis vàlids per als animals no valen per als éssers humans pren una altra forma.

Així rau per nosaltres encara un problema. Per als burgesos-darwinistes no existeix aquest problema. Expliquen l’ésser humà fàcilment a partir d’un animal i apliquen així el principi del darwinisme sense més a l’ésser humà. Això condueix a conclusions errònies com hem pogut veure. Per nosaltres la qüestió no és tan fàcil. Hem de decidir en primer lloc quina és la diferència entre humans i animals i com aquestes diferències poden justificar modificar els principis del darwinisme en el món humà a uns principis del tot diferent, els del marxisme.

La convivència social

La primera particularitat que es remarca en l’ésser humà és que és un ésser social. Destaca certament de tots els animals, encara també entre els animals hom troba moltes espècies que conviuen socialment. Però destaca dels animals per això mateix, ja que la teoria de Darwin s’adreça a explicar com els animals lluiten per separat, cadascun per ell mateix, contra totes els altres, per aconseguir romandre amb vida. No és amb aquests animals, que com la majoria de carnívors viuen aîlladament, on els burgesos-darwinistes haurien de cercar l’animal model, sinó que són els que conviuen socialment els que poden compararse amb els éssers humans. La convivència social és una força nova, que introdueix noves relacions i noves característiques que no hem tractat fins ara en evocar la vida dels animals.

També passa amb la lluita per l’existència que, per a alguns, es manté com a la força dominant en tot allò que crea formes en el món orgànic. La lluita per l’existència és la força principal que explica l’origen de noves espècies. Però Darwin mateix sabia molt bé que encara altres forces collaboren en la forma, els comportaments i les característiques dels éssers vius. Especialment en la seua obra posterior La descendència de l’home tracta abastament la selecció sexual i com la lluita de mascles i de femelles ha estat la causa dels colors brillants d’ocells i papallones, i dels cants dels ocells. Allà també dedica un capítol a la convivència social. Molts exemples hom els trobarà també en la l’obra del conegut anarquista Kropotkin (26) L’ajuda mútua com a factor en l’evolució (*). La millor explicació del funcionament de la vida social hom la troba en el llibre de Kautsky (27) Ètica i concepció materialista de la història.

Quan un nombre d’animals en un grup que conviuen en un ramat o manada, participen en la lluita per l’existència amb un comunitat front l’exterior. Dins d’un d’aquests grups la lluita per l’existència entre els animals que coinviuen ja no és una lluita de concurrència d’anorreament dels febles. Contràriament, els animals febles gaudeixen precisament dels mateixos avantatges que els forts. Si cers animals es guien per un fi sentit de l’olfacte, per una gran força o per percebre quelcom abans que els altres, de manera que troben els millors llocs per alimentarse o per defensarse millor dels enemics, no hi ha un avantatge personal, sinó que tot el grup, també els individus menys dotats, els que gaudeixen d’aquests avantatges. La pertinença a l’estrat més privilegiat compensa fins a cert punt als individus menys privilegiats de les conseqüències d’unes característiques menys favorables.

Però el principal avantatge d’aquesta convivència és que a tots arriba aquest bé. La unió de les forces dóna al grup una nova força molt més elevada que la que posseiria tot sol l’animal solitari més fort. A través d’aquesta força unificada poden herbívors indefensos protegirse de depredadors en marxar plegats. Tan sols d’aquesta manera és possible salvaguardar suficientment els animals joves. La convivència ofereixi així a tots els membres importants avantatges. Un altre avantatge és que aquesta convivència social fa possible una divisió del treball. Aquests animals envien espies o disposen de llocs de vigilància, que els proporcionen seguretat, mentre que els altres romanen en silenci, sense haverse de preocupar de res més, la qual cosa els dóna l’oportunitat d’alimentarse, deixant completament els senyals d’advertiment als qui vigilen.

Una societat animal d’aquesta mena esdevé en certa mesura una unitat, un organisme. Naturalment, la connexió entre individus és molt més fluixa que entre les cèllules d’un cos animal. Això es deu al fet que els membres romanen completament idèntics – tan sols en les formigues, les abelles i en altres insectes apareix una diferenciació orgànica – de forma que es troben, en cas de condicions desfavorables, en estat de poder viure aîlladament. Malgrat tot, el grup esdevé un cos coherent i una força ha de mantindre units els membres individuals.

Aquestes forces formen les tendències socials, els instints que subjecten els animals i efectuen així la persistència del grup. Cada animal ha de posar els interessos del grup sencer per damunt dels seus propis. Ha d’actuar sempre instintivament quan siga possible per a l’existència del grup, sense tindre cura d’un mateix. Mentre l’atenció del depredador s’adreça als herbívors febles quan aquests fugen en solitari, el ramat en el seu conjunt queda desprotegit. Tan sols quan aquesta formidable força d’autopreservació és suprimida per un instint encara més fort per romandre aplegats, i l’animal arrisca la pròpia vida, és quan el ramat es manté intacte i forneix tots els avantatges corresponents al conjunt. L’autosacrifici, el valor, la disciplina, la dedicació, la diligència han d’aparèixer necessàriament d’aquesta manera, per tal que, quan siga el cas, quan es perda la connexió, s’hagen desenvolupat prou fort com per mantindre el lligam.

Aquests instints s’han desenvolupat en primer lloc per consum i necessitat. Després s’enforteixen gradualment en la lluita per l’existència. “Entre els animals que conviuen (per selecció natural) cada individu ha d’afavorir la societat sencera, de manera que cada membre es beneficie d’aquest canvi”, escriu Darwin en el seu Origen de les espècies. Cada ramat d’animals encara viu es troba en lluita de concurrència amb altres ramats similars. El ramat millor disposat contra els enemics, persisteix en aquesta lluita, mentre que els pitjor disposats són eliminats. Ara bé, això farà mantindre com a millor aquells en els quals els instints socials s’han desenvolupat més fortament. En ramats febles, els animals són fàcil presa d’enemics o troben menys llocs de pasturatge bons. Aquests instints esdevenen les característiques més importants i decisives en la lluita comuna per l’existència. Per això els instints socials condueixen la lluita per l’existència al grau més elevat.

Tot això llença nova llum sobre els punts de mira dels burgesos-darwinistes. Argumenten que tan sols l’eliminació de tots els febles es troba en coincidència amb la natura i que això és necessari per evitar un deteriorament, alhora que protegir els febles és antinatural i condueix a la degeneració. I què hi veiem ara? En la natura mateixa, en el món animal, trobam que els febles són protegits, que no són valorats per la força personal ni exterminats per la feblesa personal. I aquesta direcció s’estén a un grup, en el qual domina, no la feblesa, sinó la força. Els grups animals en els quals l’assistència mútua s’ha desenvolupat fortament s’uneixen als millors en la lluita per l’existència. Allò que manté els darwinistes esmentats en la llur curtesa de mires pel que fa a la feblesa és que obliden una de la causes de la força, que fa que els que forts que lluiten en solitari no puguen resistir. Ço que ells considerarien una raça degenerada assoliria la victòria, i es manifestaria a la pràctica com la més vàlida, la millor.

Ací arriba finalment la llum de com de curta mirada i científicament estretes i infundades són les allegacions i arguments dels burgesos-darwinistes. Les llurs lleis naturals i els llurs concepte de la naturalitat deriven en gran part del món animal, d’animals que viuen sols, mentre que el món humà el passen per alt, i ignoren els animals que viuen associadament sota circumstàncies similars als éssers humans. Això troba naturalment fonament en les llurs pròpies condicions de vida. Precisament com que pertanyen a una classe social en la qual cadascú lluita per ell mateix contra competidors, presten atenció exclusivament a les formes de lluita per l’existència en animals que es corresponen a la lluita de concurrència burgesa. Per tant veuen la forma per damunt del cap com precisament el més important per als éssers humans.

Malgrat que no en són conscients, no tot és egoisme despietat en el món animal i humà. Els estudiosos burgesos mantenen que en cada ésser humà tan innat és l’egoisme, l’amor a un mateix, com l’altruisme, l’amor al proîsme. Però no coneix l’origen social d’aquest altruisme, no en saben dels llurs límits ni de les condicions d’aquest sentiment. Roman com vagues idees mentre no saben com durles a la pràctica.

Ara bé, per als éssers humans no val tot allò que val per als animals socials. Els nostres avantpassats simiiformes i els éssers humans primitius que s’hi van desenvolupar, eren animals febles i indefensos que, com gairebé totes les espècies de simis, vivien originàriament en grups. D’ací sorgeixen els mateixos instints socials i sentiments que més tard es desenvoluparien en els humans en sentiments morals. La nostra sentimentalitat i moral no són res més que instints socials procedents del món animal. També Darwin parlava de les característiques dels animals que establien lligams socials com allò que “que certes persones denominarien característiques morals”. La diferència rau tan sols en el grau de consciència. Tan aviat com els sentiments socials esdeven clarament conscients als mateixos éssers humans adquireixen el caràcter de sentiments morals. Així sembla que la que seria, segons alguns autors burgesos, la principal diferència entre humans i animals, els sentiments morals, no serien quelcom particularment exclusiu de la humanitat, sinó derivaria directament del món animal.

En l’orgen dels sentiments morals trobem entrelligades les necessitats dels grups socials reals als quals pertanyen l’animal o l’humà. Tenen el sentit pràctica de mantindre el grup fermament unit. Altrament, no tindrien sentit. Per a una espècie animal l’abast i la naturalesa dels grups socials s’adapten a les seues condicions de vida, de manera que esdevenen constants. Els éssers humans modifiquen aquests grups, aquestes unitats socials, d’acord amb el desenvolupament econòmic i així modifiquen també l’àmbit de validesa dels instints socials.

Els grups originals, les tribus de pobles salvatges i bàrbars, són formes molt més estretament lligades que els grups animals, ja que aquests grups humans no tan sols competeixen mútuament, sinó que també hi lluiten directament i combaten. La relació familiar coneguda i conscient i la llengua comuna fan també el lligam encara més estret. Ací l’individu és benvingut a la pròpia tribu, sense la qual seria derrotat sense remei. Ací els instints socials, els sentiments morals, l’absorció de l’individu en la comunitat s’ha de desenvolupar en el grau més alt. En l’ulterior desenvolupament de la societat les tribus cedeixen el pas a unitat econòmiques més grans, a les ciutats i pobles, units. Noves comunitats apareix en el lloc de les antigues i els llurs membres realitzen socialment la lluita per l’existència, especialment també la lluita contra els altres pobles. Constantment la solidaritat econòmica determina l’abast dels grups humans en els quals cessa la lluita antagonista per l’existència i s’estenen sentiments socials. Al final del període de l’antiguitat trobam la humanitat sencera coneguda de la Mediterrània unificada en una unitat, l’Imperi Romà. I en aquesta època apareix també la doctrina que estén els sentiments morals a tota la humanitat i que predica l’ensenyament que tots els homes són germans.

Quan miram el nostre temps, la humanitat sencera forma cada vegada més una unitat, encara que és una unitat força fluixa. En conseqüència apareix, encara que en un sentit més abstracte, una ciutadania universal, que s’estén per tots els pobles civilitzats. Molt més fort és el sentiment de nacionalitat, particularment en la burgesia, ja que les nacions són grans grups de burgesia que combaten mútuament. Els més forts de tots són els sentiments socials envers els companys de classe, ja que les classes són les unitats socials reals, dins les quals els interessos principals dels éssers humans són els mateixos. D’aquesta manera els grups socials i els sentiments socials canvien en la societat humana segons el nivell de desenvolupament econòmic.

Les eines, el pensament i en llenguatge

La convivència social amb el seu corollari, els instints socials, és una característica que distingeix els éssers humans d’alguns animals, però no de tots. Per contra, hi ha unes altres particularitats que separen l’ésser humà bruscament de tot el món animal, que en són del tot pròpies i no de cap altre animal. En primer lloc hi ha el llenguatge, i en conseqüència el pensament discursiu. També l’ésser humà és l’únic animal que fa servir eines elaborades per ell mateix. D’aquestes característiques es troben en els animals les primeres llavors, però tan sols s’han desenvolupat en els éssers humans com a noves capacitats caracteritzadores. Molts animals criden i poden expressar intencions a través de determinats sons. Però l’ésser humà és l’únic que disposa de sons que funcionen com a noms, que designen accions i coses. També els animals disposen d’un cervell per pensar, però el pensament humà, com veurem encara més endavant, presenta un caràcter del tot nou que podem denominar pensament discursiu o abstracte. També els animals utilitzen objectes inerts de l’entorn per a finalitats específiques, com per exemple per construir un niu. Els simis utilitzen de vegades també pals o pedres, però l’ésser humà utilitza eines que ell mateix ha fabricat amb aquest objectiu. Aquestes espores primitives presents en el món animals ens indueixen la idea que les característiques particulars dels éssers humans no han estat un miracle de la creació, sinó que s’han produît per un desenvolupament lent. La qüestió és com aquestes primeres espores de llenguatge, pensament i utilització d’eines es desenvoluparen en característiques noves i del tot dominants com les que apareixen en els éssers humans, cosa que és pròpiament el problema de la humanització de l’animal.

Cal remarcar primerament que tan sols l’ésser humà com a animal social fou en situació de fer aquest desenvolupament. Els animals que viuen en solitari no s’haurien trobat en aquesta situació. Fora d’una societat un llenguatge és tan inútil com un ull en la foscor, i a llarg termini ha de desaparèixer. Un llenguatge és tan sols possible en una societat i tan sols en una societat esdevé necessari com a mitjà de comunicació de tots els membres. Tots els animals conviuen socialment, posseeixen un o altre mitjà per expressar les llurs intencions, ja que altrament no podrien actuar segons un pla comú. Quan els éssers humans pogueren emetre aquests sons, que eren entesos d’acord amb la feina comuna, es desenvoluparen gradualment els noms de les activitats i després els de les coses.

També per a l’ús d’eines és necessària una societat, ja que tan sols en una societat se’n pot conservar el coneixement necessari. Si tots els éssers humans vius haguessen hagut de reinventar constantment aquesta pràctica, l’ús d’eines no hauria estat possible; amb la mort de l’inventor de cadascuna s’hauria perdut la invenció i hauria calgut començar de nou. Només en una societat poden les experiències i el coneixement de les generacions anteriors conservarse, propagarse i augmentar constantment. En un grup, una tribu, els individus poden morirse, però el conjunt podria dirse immortal. El coneixement de la utilització d’eines no és innat, sinó que s’aprèn més tard. Per tant, és necessària una tradició intellectual, tan sols possible amb una convivència social.

Així, les característiques especials de l’ésser humà no tan sols són inseparables de la vida social, sinó que s’hi connecten amb el vincle més estret. No afecten a cadascú per si sol, sinó que es desenvolupen socialment. Que el pensament i el llenguatge tan sols poden existir plegat i es poden desenvolupar plegats, es fa immediatament evident en la necessitat d’una visió clara de la natura de la pròpia ment. Quan pensam conscientment, en consultarnos, parlam amb nosaltres mateixos. Remarcam que no podríem pensar amb claredat sense els mots de la llengua. Si no pensam amb mots, el pensament tan sols pot ser vague i la reflexió particular deixa d’ésser aguda. Això es pot conèixer a partir de la pròpia experiència. La causa es troba en el fet que el pensament discursiu humà, anomenat abstracte, té lloc mitjançant conceptes. Conceptes que tan sols es poden identificar mitjançant noms i símbols. Cada pensament profund, cada extensió de nosaltres ha de començar per distingir noms, per donar nous noms o per donarlos un significat més precís. El llenguatge és el cos del pensament, l’únic material amb el qual es pot construir la ciència humana.

La diferència entre la ment humana i l’animal Schopenhauer (28). la caracteritza precisament en una cita que Kautsky refereix en el seu llibre ja esmentat (p. 95). L’animal determina els seus comportaments d’acord amb motius de representació, segons el que veu, escola, olora, o remarca altrament. Per tant hom pot veure gairebé sempre en els comportaments d’un animal els propòsits que en donaren lloc, tal i com els percebem quan els veiem. En els éssers humans és del tot diferent. No hi podem preveure d’entrada què faran, ja que els motius que els impulsen ens són invisibles. Són “pensaments” en el cap. Consulta amb ell mateix, amb tot el seu coneixement, i serà únicament el resultat d’experiències i reflexions passades el que en determinarà més o menys el comportament. Els comportaments dels animals són impressions immediats, els comportaments humans s’adapten a idees abstractes a través de pensaments i conceptes. L’home “és impulsat per dirho així per fils invisibles; per tant tots els seus moviments porten el segell de la intenció i del propòsit que li dóna una aparença d’independència, la qual cosa els diferenciada d’entrada dels animals.”

Humans i animals cerquen tots dos la satisfacció de les necessitats físiques en la natura que els envolta. La impressió inicial és la causa immediata del començament, la realització i l’objectiu i la finalitat del comportament efectiu. En l’animal el comportament segueix immediatament la impressió, l’objectiu són els aliments i immediatament se segueix el salt, l’atac, la mossegada del comportament (o l’aguait), que s’adapten necessàriament a la forma de vida particular i depenen de l’instint heretat. En l’ésser humà se succeeixen entre la percepció sensorial i el comportament una llarga cadena de pensaments i reflexions en el cap, i segons el resultat d’aquestes reflexions tria el comportament.

D’on prové aquesta diferència? No és difícil veure que es relaciona estretament amb l’ús d’eines. A mesura que els pensaments se succeeixen entre la percepció sensorial i el comportament, fa que es moga l’eina entre l’ésser humà i l’objecte que ha agafat. Encara més: com que hi ha una eina entre ell i la cosa per això cal que hi haja pensament entre la percepció i l’execució. Per això l’ésser humà no situa immediatament el seu cos amb l’objecte, per exemple l’animal que fuig de por, davant del qual llença un arma, és a dir hi ha desviament que passa per la mà que aferra l’eina o l’arma (les armes pertanyen també a les eines) i és aquesta eina la que servir contra la criatura que fuig, de manera que la percepció sensorial no segueix immediatament l’acció del cos sinó que la ment ha de prendre un desviament: ha de dur la impressió sensorial primer a l’eina, i una vegada dipositada en l’eina ja pot passar a l’objectiu. El desviament material actua en el desviament intellectual; el pensament addicional és una conseqüència necessària de l’eina addicional.

Ací s’assum una explicació senzilla d’una eina primitiva i del primer desenvolupament intellectual que començava. Com més complexa és la tècnica, més gran és el desviament material, i més gran esdevé també el desviament intellectual. Quan les mateixes eines s’han elaborat prèviament, cal un record de la fam i la de lluita que duga al pensament de l’eina i d’ací al pensament de l’elaboració per tal de disposar per endavant de l’eina per al seu ús. Ací se succeeix una cadena més llarga de pensaments entre les impressions sensorials i la satisfacció definitiva de les necessitats. Quan hom arriba finalment als comportaments de les persones existents, la cadena és fa increîblement llarga i complicada. El treballador rep l’acomiadament i veu la fam en l’horitzó, compra un diari i cerca una nova feina que començar. Segueix la pista, s’ofereix ell mateix, per tal d’obtindre després una quantitat de diners que li permeti comprar menjar en el futur. Tot es consulta primer en el cap abans de durho a terme. Ço que era un llarg desviament de la ment és ací una xarxa de camins per on transitar! Però això coincideix amb la intricada estructura de la nostra societat actual, on les persones cobreixen les necessitats mitjançant una tècnica altament desenvolupada.

Heus ací doncs com allò que cridà l’atenció de Schopenhauer, es troba amagat en el fil mental del qui reflexiona, que precedeix el comportament, i que cal concebre com una conseqüència necessària de l’ús d’eines. Però encara no hem arribat al nucli de la qüestió. L’home no disposa tan sols d’una eina, sinó de moltes, que pot utilitzar de forma diferent i entre les quals pot triar. Per tant s’arma de la seua eina, però no com passa amb l’animal, ja que l’animal roman sempre armat de les mateixes eines naturals, mentre que l’ésser humà pot canviar els seus instruments artificials. Ací rau la diferència cabdal entre humans i animals. L’ésser humà és com si fos un animal amb òrgans desmuntables. I per tant ha de poder triar també entre les seues eines. En el cap s’afiguren diversos pensaments, segons els quals la ment s’enfoca en cadascuna de les eines i en valora els efectes: segons el resultat del seu exam tria el comportament. S’ajusta a la cadena de pensaments, que du de la impressió sensorial al comportament, i els diferents pensaments se succeeixen fins ara al pensament més adequat a l’objectiu. La reflexió, la comparació lliure d’un seguit de pensaments que se segueixen els uns els altres, és la diferència característica essencial entre la ment animal i la humana, que tria immediatament l’ús d’eines seleccionades de forma arbitrària.

L’animal no disposa d’aquesta capacitat, ja que li seria inútil, i no podria ni començar a actuar. Els comportaments dels animals són prescrits per la constitució corporal dins d’uns marges força estrets. El lleó ajusta el salt a la presa i no pot pensar mentre corre ràpidament. La llebre té una constitució per fugir i no disposa d’armes, i tan hi fa com de disposada és a defensars’hi. Per aquests animals res no és més important que regular el moment del salt, o de vol, o adaptar a les impressions sensorials la força necessària per iniciar una acció. Cada animal es constitueix adaptat a una forma de vida: s’ha d’adaptar així a costums fixos, que esdevenen instints heretables. Naturalment, aquests no són inalterables, l’animal no és cap màquina. Quan els animals entren en noves condicions de vida aprenen ràpidament costums nous. Fisiològicament, per exemple, el funcionament dels llurs cervells no és diferent del nostre. Ho són tan sols pràcticament en el resultat. No és en la qualitat del cervell, sinó que és en el cos on hi ha la causa de les limitacions. Les accions són restringides precisament per la constitució corporal i per l’entorn, que tan sols permeten un petit marge de maniobra. Per tant en els animals el pensament discursiu de l’ésser humà seria completament inútil i una capacitat sense sentit que no es podria aplicar i que faria més mal que bé.

Per contra, els éssers humans tenen aquesta capacitat incondicionalment, perquè disposen d’eines i armes artificials, segons els canvis de necessitats. Si vol que la mort del cérvol siga ràpida, pren l’arc; si es troba amb un os, agafa la destral; si vol obrir un fruit, pren el martell. Si se l’amenaça, ha de demanarse si li és millor fugir o defensarse amb les seues armes. Per a l’ésser humà, doncs, hi ha la capacitat de reflexionar amb el cap, de triar una necessitat absoluta. Aquesta forma superior d’activitat mental és única a l’espècie humana com a usuària d’eines, mentre que l’activitat mental en general es troba lliurement distribuîda en el món animal.

Aquesta relació estreta i sòlida entre pensament, llengua i eines, que no són possibles les unes sense les altres, demostra que totes s’hagueren de desenvolupar alhora i progressivament. Com es dugué a terme aquest desenvolupament en detall és quelcom que, naturalment, tan sols podem explicar temptativament. Sens dubte hi hagué una alteració en les condicions de vida que provocaren un canvi des de l’animal simiesc a l’ancestre de l’ésser humà. Per haver abandonat el bosc, l’hàbitat dels simis, cap a la clariana es veié obligat a adoptar una nova forma de vida, de manera que desenvolupà a continuació la marxa amb els dos peus i les mans per agafar. Amb el seu descens arribaren les dues condicions principals per a un desenvolupament superior, la convivència social i la mà simiana, que era capaç de prendre objectes. Els primers objectes rudimentaris, com ara pedres o pals, s’utilitzaven ara i adés en el treball comú, queien en moltes mans humanes i eren descartats seguidament. Això era instintiu, un ús inconscient repetit regularment, fins que fou necessaris que penetràs en la consciència.

Per a l’animal tota la natura circumdant és un conjunt, de les particularitats de la qual no és conscient. No pot ser conscient de cada objecte, ja que no té noms per a les particularitats per tal de fer possible una diferenciació. Amb tot aquest entorn no és immutable. Davant de canvis que suposen per a l’animal “aliment” o “perill”, reacciona deliberadament, a través dels propis comportaments; però segueix com un tot integral, com ho era també encara per als éssers humans primitius. El conjunt és ara separat mitjançant el mateix treball, contingut principal de la vida humana, i s’aplica paulatinament a les coses que s’utilitzen en la feina. L’eina, que inicialment era una peça morta indiferenciada del món exterior, es tracta després com si fos un òrgan del propi cos, animada per la nostra voluntat, però és alhora fora del món exterior, com també fora del propi cos, dos aspectes per a l’ésser humà primitiu tan evidents que no els remarca. Com a principal instrument per al treball, l’eina s’indica amb un so que alhora indica també l’activitat mateixa, i a través d’aquest nom esdevé més forta que qualsevol objecte particular del món exterior. Així comença la dissecció del món mitjançant conceptes i noms, l’autoconsciència comença a despertar, els objectes artificials s’utilitzen conscientment en el treball.

Aquest procés – que és un procés força lent – és el començament de la humanització pròpiament dita. Una vegada que s’utilitzen conscientment les eines i se les cerca deliberadament, hom ja pot dir que se’n ’produeixen’. Per tant l’elaboració ja no és més que a un pas. Amb el primer nom i el primer pensament abstracte apareix l’ésser humà en principi. Encara resta un llarg camí per recórrer, ja que les primeres eines rudimentàries havien de diversificarse segons l’ús, de la pedra afilada havia de sorgir el ganivet, la falca, el trepant, la punta de llança. A partir de la unió amb el pal sorgeix gradualment la destral. D’aquesta manera l’home primitiu salvatge fa front al carnívor i s’anuncia com a futur rei de la terra. Amb la diferenciació, la subdivisió de les eines, que constitueix la condició prèvia per a la posterior divisió del treball, es desenvolupa també el llenguatge i el pensament en formes noves més riques, mentre que un pensament més conscient condueix a un ús més deliberat i a una millora de les eines.

Així s’impulsen els uns als altres. La pràctica de la vida social, el treball, és la font d’on brollen tènica i pensament, creixen eines i ciència, sempre perfeccionantse. Mitjançant el treball l’homesimi s’eleva a l’home veritable. L’ús d’eines és la base material de la diferència entre humans i animals, que es fa com més va més gran en el decurs del desenvolupament.

Òrgans animals i eines humanes

Ací tenim la dfiferència principal entre humans i animals. L’animal aconsegueix el menjar en lluita amb els enemics amb els seus propis òrgans corporals, l’ésser humà ho fa amb eines artificials. Òrgan (organon) és un mot grec que significa eina. Els òrgans són les eines naturals i acumulades de l’ésser humà. O millor encara: amb l’òrgan animal apareix com a òrgan humà equivalent la mà unida a l’eina. Aquestes dues realitzen conjuntament la funció que l’òrgan animal ha de realitzar tot sol. La mà esdevé l’òrgan universal, particularment adaptat a tota mena de feina, ja que serveix per a totes, en tant que pot prendre i conduir totes les eines. Les eines són coses mortes, que desperten preses per la mà, i que fan funcionar la mà de manera diversa, com un òrgan divers.

Amb aquesta divisió de funcions s’obre una oportunitat de desenvolupament infinit que no coneix l’animal. A causa de la pròpia mà pot connectar la major diversitat d’eines en una sola unitat, assolint allò que fan tots els òrgans possibles dels animals més diversos. Cada animal s’adapta a un entorn, a una forma de vida, i és constituît en conseqüència. L’ésser humà disposa d’eines adaptades a totes les condicions, la qual cosa el fa apte a tot entorn. El cavall és per les pastures, el simi és lligat a la selva, el cavall és a la selva tan indefens com el simi ho és a la clariana. L’ésser humà pren a la mà la destral en el bosc i l’espasa a la clariana. Amb les ajudes artificials pot penetrar en tota contrada i establirse a tot arreu. Mentre que gairebé tots els animals poden viure tan sols en certes regions, l’ésser humà ha conquerit tota la terra. Cada animal s’ha especialitzat en una capacitat animal, un punt fort a través del qual es manté en la lluita per l’existència, mentre que el punt feble el fa víctima dels altres i l’impedeix de augmentar indefinidament. En aquest sentit l’ésser humà té únicament un punt fort i cap de feble. A causa de la capacitat d’utilitzar eines, que l’equipara a cada animal, i en no romandre fixat a cap eina, sinó que sempre pot millorarla, l’ésser humà creix finalment per damunt de tot animal. Les seves eines el fan el senyor de la creació, el rei de la terra.

En el món animal hi ha també un desenvolupament i perfeccionament continus dels òrgans. Però aquest desenvolupament és lligat a l’alteració del cos animal i troba així lloc amb la lentitud infinita que prescriuen les lleis biològiques. Milers d’anys no compten res en el desenvolupament del món orgànic. Però els éssers humans s’han alliberat de la camisa de força de les lleis biològiques, ja que han provocat el desenvolupament fora del seu propi cos d’objectes sense vida. Les eines es poden transformar ràpidament, la tècnica va a una velocitat d’avanç que és colossal en comparació amb el ritme de desenvolupament dels òrgans animals. En conseqüència, la humanitat accedeix des d’aquest moment a noves activitats, i en pocs milers d’anys s’eleva també per damunt dels animals més altament desenvolupats, ja no diguem sobre els menys. Per dirho així, amb les eines artificials es posa fi a tot desenvolupament animal ulterior. En l’instant que aquest descendent simià saltà un ritme vertiginós cap a un poder diví, s’apoderà de tota la terra com a possessió única, i destarotà el desenvolupament calmat del món orgànic en sentit darwinià. Atès que els humans han domesticat, han erradicat, han cultivat i modificat el món animal i vegetal i ha revolucionat totes les condicions de vida de la terra, formen i adapten les altres formes de vida animal i vegetal segons objectius propis.

Per tant, amb l’aparició de les eines es realitzà també una alteració addicional del cos humà. Els òrgans romanen tal com eren abans, però amb una excepció. El cervell, l’òrgan de pensar, ha de desenvoluparse al costat de les eines, i de fet també les diferències entre les races humanes superiors i inferiors consisteixen principalment en una diferència en la mida del cervell (29). Però també el desenvolupament d’aquest òrgan implica una adaptació. Atès la diversitat de mitjans auxiliars elaborats artificialment la funció del cervell és fa més necessària. La ciència es conserva en llibres com en un magatzem. La nostra capacitat mental no és substancialment millor o més desenvolupada que la dels grecs i romans i certament que la dels germànics, però el que sabem ha augmentat considerablement, i no pas en menor mesura pel substitut artificial de l’òrgan de la ment, els llibres.

Vegem ara que hem establert la distinció entre humans i animals què podem respondre a la qüestió de quina forma adopta la lluita per l’existència en uns i altres. La lluita per l’existència provoca el perfeccionament, ja que eradica tots els imperfectes. Aquest principi és del tot innegable. Els animals es fan sempre més perfectes amb aquesta lluita. Però ara hem d’expressarnos amb més precisió i veure en què consisteix aquesta perfecció creixent. No és pròpiament l’animal sencer el que realitza individualment una lluita de perfeccionament, sinó que més aviat són els òrgans separadament els que lluiten en concurrència, és a dir que són els òrgans els que entren en la lluita per la vida. Els lleons no lluiten amb les llurs cues, les llebres amb els ulls, els falcons amb els pics, sinó que els lleons menen la lluita amb els llurs músculs elàstics i les dents, les llebres amb potes i orelles, els falcons amb els ills i ales. Ens demanam doncs: qui lluita, qui mena la lluita? Llavors la resposta és: els òrgans lluiten. I aquests òrgans es perfeccionen constantment així. Els músculs i les dents dels lleons, les potes i les orelles de les llebres, els ulls i les ales dels falcons menen la lluita per la competència i es reforcen amb aquesta lluita. Els animals sencers són els que estableixen aquests òrgans i en comparteixen el destí, tant de les forces victorioses com els de les febleses derrotades.

Demanamnos ara la mateixa qüestió per al món humà. Els éssers humans no lluiten amb els llurs òrgans corporals natural, sinó amb òrgans artificials, amb eines (incloenthi, com sempre, naturalment, també les armes). L’axioma que la lluita condueix a la eradicació dels imperfectes i al perfeccionament continu també s’hi aplica. Les eines permeten la lluita i aquestes eines s’hi perfeccionen constantment. Els grups o tribus que disposen de les millors eines o armes poden propocionar millor uns mitjans de vida suficients, i superar i eradicar amb una lluita immediata les tribus menys ben equipades. Les grans millores en la tècnica i en els mètodes de treball en l’època primitiva, incloent en particular la introducció de l’agricultura i de la ramaderia marquen l’ésser humà en reduir la rellevància de la força corporal, la qual cosa redueix els desavantatges per als elements febles. Les races que més es desenvolupen són les de mitjans tècnics superiors, que es defensen o sotmeten les altres, garantintse les terres més favorables i elevantse fins a la civilització. La dominació de la raça europea s’ha fonamentat majoritàriament en la tècnica.

Ací veiem com el mateix principi de lluita per l’existència que Darwin formulà i Spencer emfasitzà, funciona de forma molt diferent en éssers humans i en animals. El principi que la lluita condueix a un perfeccionament de les armes, realitza resultats en els éssers humans diferents als animals. En l’animal aquesta lluita condueix a un desenvolupament continu dels òrgans naturals del cos. Aquest és el fonament de la teoria de la descendència, el nucli del darwinisme. En l’ésser humà condueix a un desenvolupament continu de les eines, de la tècnica, de forces productives. Aquest és precisament el fonament del marxisme.

Ací veiem doncs que marxisme i darwinisme no són dues teories independents, cadascuna de les quals s’aplicaria en el seu àmbit i que no tindrien res en comú. En realitat arriben al mateix principi bàsic. Formen una unitat. La nova orientació que introdueix l’aparició de l’ésser humà, amb la substitució dels òrgans naturals per eines artificials, provoca que el principi fonamental per al món humà siga del tot diferent que en el món animal, aquest vinculat al darwinisme, el primer representat pel marxisme com a llei de desenvolupament.

Des del moment que els éssers humans s’alcen per damunt del món animal, comença el desenvolupament de les eines i el desenvolupament associat dels mètodes de treball, de la divisió del treball i de les lleis de la força motriu del desenvolupament social. S’originen les diferents formes de gestió econòmica en la vida: la societat primitiva comunista, la forma de l’agricultura de subsistència, el començament de la producció de mercaderies, el feudalisme medieval i finalment el capitalisme modern. Ara ens queda per considerar l’actual mode de producció i la seua revolucionarització en aquest context i com s’hi d’aplicar de manera justa el fonament darwinista.

Capitalisme i socialisme

La forma particular adoptada per la lluita darwinista per l’existència com a força motriu del desenvolupament en el món humà, s’adapta a la convivència social i a l’ús d’eines. Els éssers humans menen la lluita comunitàriament en grups. Dins del grup es manté una lluita mútua per l’existència, i apareixen actuacions d’ajut mutu i sentiments socials. Contràriament, entre els grups dominava sempre la lluita. A conseqüència d’aquesta lluita, que es decideix per l’equipament tècnic, hi ha com a resultat un progrés de la tècnica. Aquestes dues circumstàncies actuen de manera diferent sota les diferents formes socials. Vegem ara com actuen sota el capitalisme.

Quan la burgesia conquerí el poder polític, i per tant el mode de producció capitalista es féu dominant, començà el trencament amb els lligams feudals i a fer lliures els éssers humans. Això era necessari per al capitalisme. Cada productor quedà sense cap lligam que obstaculitzàs la seua llibertat de moviment, sense tindre d’altra banda cap deure envers tal o tal corporació, sense cap restricció legal, completament lliurat a la pròpia discreció per poder emprendre la lluita per la concurrència. Tan sols d’aquesta manera fou possible desenvolupar la producció d’acord amb aquestes línies. Els treballadors no eren limitats per cap obligació envers barons o gremis en la lliure disposició de tota la seua força de treball. Tan sols d’aquesta manera podien posarse completament en venda als capitalistes, que en podien fer un ús complet. Aquesta és la raó per la qual la burgesia eliminà tots els antics lligams i les antigues obligacions. Feren completament lliures els éssers humans, però també el deixaven en una completa solitud i sense cap mena de refugi. Abans d’aquesta època els éssers humans mai no eren sols, sinó que eren membres d’una corporació o gremi, eren sota la protecció d’un senyor o d’una organització i d’això en treien força. Formen part d’un grup social, respecte el qual tenen obligacions i del qual en reben una protecció. Aquests deures són suprimits per la burgesia, que anorrea les corporacions i suprimeix els lligams de dependència feudal. L’alliberament del treball també significa que els deures de cadascú envers els altres són eliminats, de manera que hom ja no pot confiar en els altres; cadascú ha de viure per ell mateix. Tots contra tots havia de conduir la lluita, amb independència de qualsevol lligam, però també de qualsevol ajut.

Perquè sota el capitalisme el món humà s’assemblea més al món dels depredadors. És per això que els burgesos-darwinistes cercaren com a exemples de la societat humana en animals de lluita individual. El seu punt de partida era pres de l’experiència, i el seu error consistia únicament en considerar les relacions capitalistes com humanament eternes. La coincidència dels mètodes de lluita particulars del capitalisme amb les de tots els animals vivents la descriu Engels d’aquesta manera en l’exposició històrica del seu Anti-Dühring (p. 293) (30).

“La gran indústria i l’aparició del mercat mundial eleven la lluita universal i alhora la condueixen amb una vehemència sense precedents. En una lluita entre els capitalistes individuals així com entre indústries senceres i paîsos sencers decideixen el favor les condicions naturals o artificial de producció. Els vençuts són eliminats despietadament del camí. És la lluita darwiniana per l’existència, home contra home, transferida de la natura amb ràbia redoblada cap a la societat. El punt de mira natural de l’animal hi apareix com el punt culminant de la societat humana.”

Ara bé, què decideix aquesta lluita pròpia de la concurrència capitalista quant al perfeccionament del vencedor?

En primer lloc, els mitjans tècnics, les màquines. Ací val la llei general segons la qual la lluita condueix al perfeccionament. La màquina més perfecta supera la imperfecta; les màquines defectuoses i les eines petites s’enfonsen i la tècnica mecànica es desenvolupa amb passes de gegant cap a una productivitat sempre creixent. Es tracta de l’aplicació justa del darwinisme a la societat humana. La particularitat és que sota el capitalisme domina la propietat privada i per tant cada màquina s’assigna a una persona. La gran màquina s’assigna a un gran capitalista, la petita a un petit-burgès i amb la derrota de la màquina petita s’enfonsa també el petit burgès, amb les seues illusions i felicitat.

Així doncs, la lluita és un lluita de capitals. El gran capital és el capital més perfecte. El gran capital supera el petit i així el capital es fa sempre més gran. Aquesta concentració de capital mina com més va més el mateix capitalisme, ja que empetiteix la burgesia que té un interès en conservarlo i augmenta la massa popular, que vol abolirlo.

Aquest desenvolupament esdevé una de les característiques del capitalisme que gradualment l’amenacen. La classe treballadora es desenvolupa en un món de solitud, cadascun dels éssers humans en combat crea un vincle nou, el vincle de classe. Les associacions començaren a eliminar la lluita mútua per la concurrència entre els treballadors i uniren forces per a la lluita comuna. Aquesta nova organització de classe, creada per circumstàncies externes, val per a tots els grups socials en general (31). En elles s’estimulen els instints socials, els sentiments morals, l’autosacrifici i la dedicació per a la totalitat. I aquest enorme lliga dóna a la classe treballadora un poder immens, que necessita per guanyar a la classe capitalista. La lluita de classe, que no és una lluita contra les eines, sinó una lluita per les eines, una lluita per l’accés a l’instrumental tècnic de la humanitat, que es realitza pel poder de l’acció organitzada, per la força de la nova organització emergent de classe. En la classe obrera organitzada creix un element de la societat socialista.

Apliquem ara el mateix raonament al proper mode de producció, el socialisme. La lluita de les eines que condueix al perfeccionament, que controla tota la història de la humanitat, no s’atura ací. Encara ací, com sota el capitalisme, les màquines pitjors són substituîdes per les millors. Encara aquest procés condueix a un ràpid augment de la productivitat del treball. Però la propietat privada dels mitjans de producció ha cessat, i cap màquina no és un vincula a una persona, que s’anomena propietària i que en comparteix el destí. Les màquines són propietat comunitària i la lluita corresponent és ara un procés innocu que duen a terme conscientment persones, que simplement substitueixen les màquines pitjors per unes de millors. Pròpiament, parlam metafòricament quan anomenam lluita aquest progrés. Així s’introdueix la lluita comuna en detriment de la de persones contra persones. Amb la desaparició de les classes tota la humanitat educada esdevé una gran comunitat productiva solidària. Això val exactament igual per a tot grup comunitari. Dins del grup se suprimeix la lluita per l’existència. Aquesta es realitza únicament cap a l’exterior. Però en el lloc dels antics grups petits arriba ara la humanitat sencera. Això vol dir que la lluita per l’existència cessa en el món humà. Roman tan sols adreçada cap a l’exterior, ja no com una lluita competitiva contra els congèneres, sinó com a lluita per les condicions de vida contra la natura. Però el desenvolupament de la tècnica i el de la ciència que l’acompanya, que són revisats mitjançant aquesta lluita, no pot anomenarse lluita. La natura se sotmet als éssers humans, i els proporciona amb poc esforç per part llur unes condicions de vida segures i abundants. Així el desenvolupament de la humanitat fa nous avenços. El període durant el qual s’aixecava gradualment des del món animal i menava la lluita per l’existència pròpiament dita, a través de l’ús d’instruments, arriba a la fi. La forma humana de la lluita per l’existència cessa, i un nou capítol de la història de la humanitat comença.

Note d’Anton Pannekoek

*) Kropotkin assenyala que foren primer els seguidors russos de Darwin els qui cridaren l’atenció d’aquest factor d’ajut mutu, i que això s’explica perquè ells tenien millors oportunitats per observar la vida animal de l’estepa inacabable. La causa principal, però, és que a Rússia la competència capitalista, que havia difós en l’Europa Occidental la idea de la lluita contra tots, no era coneguda per ningú, ja que no controlava encara la vida i l’esperit del comunisme rural, que resolzava en l’assistència mútua, i que influenciava les opinions de tots els cercles socials a Rússia. L’home sempre veure la natura a través de la lent de les seves pròpies relacions socials.

Notes éditorials

1. Anton Pannekoek, Darwinisme en marxisme. – Amsterdam: Brochurehandel s.d.p., 1909; 2e dr.: Amsterdam: Groepen van Internationale Communisten (g.i.c.), ±1933; alemany: Leipzig, 1909. D’aquesta tercera edifició s’ha pres el text. Els materialistes burgesos alemanys s’havien apoderat de l’any 1909 (100 anys després del llibre de Lamarck i del naixement de Darwin i 50 anys després de l’aparició de l’obra principal del darrer) en la lluita contra l’absolutisme a través de la difusió de la teoria evolutiva. A Die Neue Zeit (27e jrg., 1e bd., nr. 20, p. 711-720) Pannekoek en féu la crítica amb l’article Ein theoretischer Kulturkampf. L’s.p.d. era dirigit en el 1909 pels Tribunisten (Wijnkoop, Van Ravesteyn, Ceton etc.), que des del 1907 trobaven oposició dins del 1907 i que en el 1909 foren expulsats del partit. Pannekoek es trobava llavors encara a Alemanya, on era professor de l’escola del partit de la socialdemocràcia a Berlin.

2. Charles R. Darwin (1809-1882), naturalista anglès, estudià medicina i teologia. En el 1854 començà la seua obra cabdal, i quan era a mig camí rebé una lletra del biòleg anglès Alfred R. Wallace, amb un opuscle que contenia la mateixa teoria. Davant d’això féu un resum del seu manuscrit, que fou publicat juntament amb l’opuscle de Wallace sense ferliho saber. Després decidí completar la seua obra: The origin of species by means of natural selection (1859), que fou directament un èxit. La lluita teòrica la confià a Thomas H. Huxley.

3. Georg W.F. Hegel (1770-1831), filòsof dialèctic alemany. Conduí la filosofia alemanya clàssica al seu punt culminant mitjançant la reducció de totes les contradiccions de la filosofia anterior a una contradicció de l’“esperit absolut”, que seria el subjecte de la història, però que actuaria gradualment, a través d’un procés de contradiccions i mitjançant la intervenció de la natura exterior, en el filòsof fins a arribar a l’autoconsciència i, segons els mots de Marx, seria tan sols en aparença, en la imaginació especulativa del filòsof, que fa la història mundial. La dialèctica, escriu Marx, tenia un “nucli racional” en una “closca mística”. L’“esperit absolut” el desemmascarà com la pràctica humana pròpia, que no és encara dominada, que s’entén en la ideologia com un estat donat per Déu. Pannekoek anomena la dialèctica com a “teoria del desenvolupament”, de la qual escrigué més tard: “Amb el mot dialèctica es realitza força hocus-pocus, particularment en la gent que la tracta com un encanteri mal entès, i en fa professió de fe. En realitat es tracta d’una eina molt simple (com es troba en l’Anti-Dühring de Friedrich Engels), adequada per a les formes de pensament anteriors a la filosofia, però de la qual la ciència posterior ha creat una millor expressió.” Lletra a Ernst Bloch dd. 28 juli 1848; IISG, Archief Pannekoek, map 108/2.

4. Carolus Linnaeus (Carl von Linné, 1707-1778), botànic suec, classificà els regnes vegetal i animal. Anomenà l’ésser humà com a Homo Sapiens (home que pensa) i el classifica entre els simis, tot escriguent “coneixte a tu mateix!”.

5. Els representants de l’església (als Paîsos Baixos, per exemple, Abr. Kuyper) s’adonaren de sobte que Déu no apareix en la història bíblica de la creació com a creador de les espècies, però és qui les donà la terra. Així, Moisès fou proclamat com el primer darwinista. Déu no havia creat un món acabat, sinó tan sols els elements de desenvolupament i les lleis.

6. Jean-Baptiste de Lamarck (1744-1829), biòleg francès. Desenvolupa la teoria de l’alteració de les espècies i de l’evolució d’unes a d’altres mitjançant un objectiu intern a través de l’alteració dels òrgans (lamarckisme). El seu oponent, Cuvier, establí en aquella època els fonaments de l’anatomia comparada, que fou inadvertidament decisiva per a l’ulterior desenvolupament de la teoria evolutiva; Philosophie zoologique, 1809; Histoire naturelle des animaux sans vertèbres, 1815-1822.

7. Ettiene Geoffroy St. Hilaire (1772-1844), biòleg francès. Defensà la posició que tan sols hi havia un pla fonamental a la natura, a partir del qual s’havien desenvolupat les espècies; Sur le principe de l’unité de composition organique, 1828.

8. Vg: “Sempre (l’ésser humpa) crea coses deliberadament, imposa la seua manera humana a la natura, pensa en els fenòmens sensibles de la natura precisament com la causa creadora externa, com una causa particular separada de les seues creacions”. Joseph Dietzgen, Het wezen van de menselijke hoofdarbeid. Lelystad: Groep Daad en Gedachte, 3e dr., 1977, p. 32. Així parlava Darwin encara en el 1842 del “creador” darrere de la natura, i és tan sols en 1859 que ja parla de la “natura” com a causa darrera.

9. Thomas R. Malthus (1766-1834), clergue anglès. Escrigué en el 1798 el seu Essay on the principle of population (Assaig sobre el principi de la població), que reelaborà en el 1803. La importància de la seua teoria en la doctrina evolutiva es fa evident quan també Wallace en fou inspirat. Vg. Friedrich Engels: “Fins i tot jo em vaig adonar tot d’una amb la primera lectural de Darwin de la coincidència frapant en l’exposició dels regnes vegetal i animal amb la teoria de Malthus. Vaig arribar però a una altra conclusió, és a dir que seria la més alta vergonya per al desenvolupament burgès que no hagués dut a les formes econòmiques més enllà del regne animal.” (Lletra a F.A. Lange dd. 29 març 1865, m.e.w., bd. 32, p. 466).

10. Vg. Karl Marx: “Per a Darwin és remarcable que la teoria “maltussiana” s’aplique també a plantes i animals, i de fet per al senyor Malthus no tan sols val per a plantes i animals el creixement en seqüència geomètrica, sinó també per als éssers humans. És notable com Darwin aplica entre plantes i animals ço que val per a la societat anglesa amb la divisió del treball, la competència, l’obertura de nous mercats, “innovacions” i la “lluita per l’existència”, reconegudes per Malthus. És el bellum omnia contra omnes (la lluita de tots contra tots) de Hobbes, i que recorda a Hegel en la Fenomenologia, on la societat burgesa apareix com un “geistiges Tierreich” (regne animal espiritual), mentre que per a Darwin el regne animal figura com una societat burgesa.” (Lletra a Engels dd. 18 juni 1862, m.e.w., bd. 30, p. 249).

11. The life and letters of Charles Darwin, including an autobiographical chapter; 3 vols. Londen 1887; Ed. by Francis Darwin.

12. Hegel descriu el “propòsit intern” ja com un procés cec. En lloc d’una intervenció divina conscient apareix la coincidència, però en ella mateixa és encara una manifestació del “diví”, de l’“esperit absolut”, que aconsegueix precisament l’objectiu de casualitat. Aquesta visió coincideix amb la de Darwin. No és tan sols únicament l’anorreament de la teleologia (doctrina de les causes finals, segons les quals actua un objectiu predeterminat) en la biologia atribuîble a Darwin, com ja assenyalava Marx. Era més aviat una conclusió en la qual el mateix Marx es fonamenta en la investigació de Darwin. Vg.: “L’obra de Darwin és de les més importants i em fou ben útil com a fonament de ciència natural per a la lluita de classes històrica. El gros volum anglès tingué naturalment un fort impacte. Gràcies amb ell no tan sols s’efectuà el colp definitiu a la “teleologia” en les ciències naturals sinó que també se les esclarí empíricament.” (Lletra a Lasalle dd. 16 jan. 1861, m.e.w., bd. 30, p. 578). Darwin mateix no tingué cap problema a mantindre una visió teleològica, i romangué sempre com un home religiós.

13. Referit a la revolució francesa de 1789, en la qual la burgesia prengué el poder. En els textos històrics de F. Guizot, F. Mignet, A. Thierry i L. Thiers fou descrit aquest procés per primera vegada com una lluita de classes; ço que correspongué a Marx fou la relació d’aquest desenvolupament amb el creixement de les forces productives, que canviaven les relacions de producció.

14. Isaac Newton (1642-1727), matemàtic, físic i astrònom anglès. Proposà la llei de la gravetat i descobrí la descomposició de la llum; reduí tots els moviments a les lleis mecàniques simples d’aplicació general.

15. Voltaire (Frangois-Marie Arouet, 1694-1778), filòsof francès de la Illustració i escriptor. Combaté els abusos eclesiàstics, i presentà el desenvolupament de la civilització com una lluita entre fanatisme i raó.

16. La concepció de Pannekoek del marxisme es pot resumir en el lema: “els treballadors s’expliquen per les seues accions”. El socialisme, que és el resultat més o menys cec de la lluita obrera serà, una vegada descobert, també presentat com a “objectiu” davant dels ulls, i no com a “utopia”, sinó com a contingut del moviment real, que es realitza davant dels nostres ulls.

17. Ernst Haeckel (1834-1919), biòleg alemany. Popularitzà el darwinisme i en tregué conclusions sobre l’origen de l’home. Considerat el portaveu dels materialistes radicals; Generelle Morphologie der Organismen. 1866; Natürliche Schöpfungsgeschichte; 4. aufl. 1873; Die Weltrâtsel 1899.

18. Hohenzollern, llinatge principesc alemany que es trobava al capdavant de diversos estats alemanys. Conegut és el reaccionari kàiser Wilhelm II, que governà des del 1888 fins a la revolució del 1918, quan va haver de creuar la frontera.

19. Pannekoek mostra com el darwinisme, com qualsevol materialisme burgès recorre a la ciència i lluita en dos fronts: és revolucionari respecte del feudalisme i reaccionari respecte del socialisme. Lenin intentà en el 1908 emprarne el costat revolucionari en prendre la defensa contra els reaccionaris, amb un resultat que no anava més enllà d’una filosofia burgesa primerenca en oposició a la tardo-burgesa. Suposava particularment que la burgesia havia evolucionat a partir de la filosofia pre-burgesa, mentre que Pannekoek deixa clar que es tracta d’un desenvolupament ulterior lògic.

20. Pannekoek fa referència a August Weissmann, que postulà la teoria del plasma germinal, segons la qual la transmissió vertical de la informació genètica impedia l’herència dels caràcters adquirits.

21. Hugo de Vries (1848-1935), botànic neerlandès. Entre d’altres cofundador de la teoria de la mutació; Intracellulaire Pangenesis. 1889; Hoe ontstaan soorten, 1900; Die Mutationstheorie, 1901-1903.

22. L’ascens de la burgesia tenia un caràcter anti-clerical, no pas anti-religiós. Com Pannekoek ha afirmat en diversos llocs, l’ateisme burgès té una un rerefons religiós. Així, com Voltaire es convertí en el llit de mort a la mare església, també ho farà la burgesia a l’organització eclesial quan el seu final siga a la vista. També la mística assum un caràcter diferent.

23. Rudolf Virchow (1821-1902), patòleg, antropòleg i polític alemany. Fundador de la patologia cellular. Combaté el darwinisme en el 50è congrés de naturalistes i metges alemanys a Munic el 22 de setembre del 1877; Die Freiheit der Wissenschaft im modernen Staat. – Berlijn, 1877. La Comuna de París, 1871, aixecament produît en prendre les armes contra les forces alemanys després que els tropes franceses regulars haguessen estat derrotades. El primer aixecament en el qual el proletariat juga el paper principal.

24. Herbert Spencer (1820-1903), enginyer anglès, després filòsof. Es presentà en el 1850 amb una teoria evolutiva (Social statics). Combinà el concepte evolutiu, la teoria del desenvolupament progressiu, a totes les ciències per arribar a una síntesi filosòfica (social-darwinisme); ideòleg liberal; A system of synthetic philosophy. 10 dln. 1862-1896; The factors of organic evolution, 1887.

25. Vegeu, entre d’altres, Ludwig Woltmann, Die Darwinsche Theorie und der Sozialismus. – Düsseldorf : Hermann Michels Verlag, 1899; E. Aveling, Die Darwinsche Theorie. – 7. aufl. – Stuttgart, 1905. Vegeu també el llibre de Kautsky (nota 30, p. 39). A més: Cornelie Huygens; Darwin-Marx. – In: De Nieuwe Tijd, 5e jrg (1900-1901); herdrukt als brochure. – Amsterdam, 1901.

26. Peter A. Kropotkin (1842-1921), revolucionari i naturalista rus d’ascendència aristocràtica. Anarquista ètic, en 1872-1886 actiu com a agitador, la qual cosa li suposaren 5 anys de presó, i després anà a Londres. Es dedicà al periodisme. El 1917 retornà a Rússia, amb el suport del govern Kerenski i de l’Entente. Després de la presa del poder pels bolxevics retornà al camp anarquista; Mutual aid, a factor in evolution, 1902; ned. vert.: Weederzijdsch dienstbetoon als factor der evolutie; Amsterdam, 1904.

27. Karl J. Kautsky (1854-1938), teòric alemany dirigent de la II Internacional. En el 1881 secretari privat de Friedrich Engels. Fundà en el 1883 el principal òrgan teòric de la socialdemocràcia, Die Neue Zeit op, que edità fins el 1917. Escrigué nombrosos llibres, pamflets i articles de popularització del marxisme. Tingut com a representant del centre del partit ja en els anys 90 dirigí l’atac contra els revisionistes com Eduard Bernstein, i des del 1910 també contra els esquerrans com Rosa Luxemburg. Fins llavors era el mentor de Pannekoek i més tard encara el seu amic personal. Durant la Primera Guerra Mundial recolzà la guerra ostensiblement per tal de salvar el partit, cosa que l’acostà als revisionistes. El 1917 fou cofundador de l’u.s.p.d. Polemitzà agrament contra els bolxevics; Ethik und materialistische Geschichtsauffassung, 1906; ned. vert. Herman Gorter: Ethiek en materialistische geschiedenisopvatting.– Rotterdam, 1907. El tema de l’ètic el tracta el mateix Pannekoek a Ethiek en socialisme, 1906; herdruk Lelystad : Groep Daad en Gedachte, 1966.

28. Arthur Schopenhauer (1788-1860), filòsof místic alemany; representà la burgesia derrotista alemanya que no podia desferse del feudalisme i que sentia l’amenaça del proletariat; Die Welt als Wille und Vorstellung, 1819

29. Òbviament això implica una comparació de l’home primitiu amb l’home modern, no una comparació entre les races existents.

30. Friedrich Engels, Herrn Eugen Dührings Umwâlzung der Wissenschaft.. – In: m.e.w., bd. 20, p. 254; ned. vert.: Anti-Dühring. – Moskou : Progres, 1978, p. 322.

31. Per aquesta “organització de classe” Pannekoek entén naturalment el partit d’antic estil i el sindicat.

© Allthough the Communist Left in general abstained from claiming copyrights or rights on “intellectuel property”, some publications on this site might be copyrighted; if they are, their use is free for personal consultation only. Non-copyrighted material, provided for non-commercial use only, can be freely distributed. Including a reference to this source is appreciated, as well as a notification. As for commercial use, please contact us.

Compiled by Vico, 29 July 2019

Estudie

• El darwinisme
• El marxisme
• El marxisme en la lluita de classes
• El darwinisme contra el socialisme
• Principi natural i doctrina social
• La convivència social
• Les eines, el pensament i en llenguatge
• Òrgans animals i eines humanes
• Capitalisme i socialisme
• Note d’Anton Pannekoek
• Notes éditorials